Categoría : CONEIX LA VALL

CONTINGUT DELS PLAFONS INSTAL·LATS PER LA PLATAFORMA A LA VALL DE LA RIERA

Plafó principal

Benvinguts a la Vall de la Riera de Pineda: espai d’interès natural, històric, cultural, econòmic i paisatgístic

La Vall de la Riera de Pineda, territori al qual ara hi entreu, aplega un gran nombre de valors naturals, històrics, culturals, econòmics i paisatgístics. És un espai que es troba vertebrat per la riera de Pineda, la tercera més important de la comarca pel que fa a la seva conca. La riera, d’uns 11 kms. de longitud, neix ben a prop de la serra del Montnegre, a les rodalies d’Hortsavinyà i va encaixant el seu curs entre muntanyes i boscos que avui dia s’inclouen dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. En arribar poc més avall de Sant Pere de Riu la riera penetra en una zona molt més planera on les masses forestals cedeixen el protagonisme als conreus d’horta i a alguna vinya. És un paisatge ben característic que ens recorda part del que ha estat i encara és el Maresme i el municipi de Pineda. L’agricultura modernitzada de regadiu és el motor vital de la vall i, els antics masos que solquen els camps, ens recorden que és una activitat que es remunta força segles enrera. Can Cànovas, Can Roig, Can Palau de la Guitarra, Can Cassola, Can Oliver de Sitjar, Can Castellar Desportellà, la Rectoria Vella o Can Serra del Pla són alguns d’aquests masos que atorguen una marcada personalitat a la Vall.

Però el seu patrimoni no s’acaba aquí. S’ha d’afegir les restes del castell de Montpalau, al cim del turó del mateix nom, el qual regí els destins d’aquestes terres durant l’Edat Mitjana; també les torres de defensa com la de Sant Jaume o la de Can Cànovas; ermites com les de Sant Rafel o Sant Jaume o esglésies d’origen romànic com la de Sant Pere de Riu.

No ens podem oblidar de tots aquells elements arquitectònics que estan relacionats amb la riera i els aprofitaments de les seves aigües: el mil·lenari aqüeducte romà de Can Cua; molins fariners com el de Sant Jaume, Can Marquès o Can Cornei, entre d’altres; canals i rescloses; l’anomenat “Pont del Diable”, etc.

La riera, a part d’aportar-nos tot aquest patrimoni, esdevé un veritable corredor natural verd entre la muntanya i el mar on encara podem trobar vistosos alocars i valuosos retalls de vegetació de ribera amb la fauna que hi va associada.

En definitiva, us convidem a que coneixeu amb respecte tot allò que ofereix la Vall de la Riera de Pineda. Deixeu-vos perdre pels seus corriols ombrívols o gaudiu de dilatades panoràmiques des dels cims de Montpalau o la Guàrdia. Segur que quedareu sorpresos i descobrireu secrets que no us esperàveu.

 

Aqüeducte romà de Can Cua

 

L’aqüeducte de Can Cua és la resta arquitectònica d’època romana més important de Pineda i tot un símbol per a la Vall de la Riera de Pineda que ens evoca a un passat ben llunyà. La seva construcció hi ha autors que la daten cap a la fi del segle II o durant el III dC; d’altres, en canvi, creuen que va ser edificat durant el segle I dC. El que és segur és que la seva existència s’ha de lligar a una de les nombroses explotacions agrícoles que apareixeren amb l’ocupació romana del Maresme, les conegudes vil·les. A la comarca s’han localitzat les restes de més de 200.

L’aqüeducte recollia les aigües de la riera de Pineda per mitjà d’una resclosa en un petit congost situat a l’alçada de Can Bufí; tenia una llargada d’uns 3,5 kms., majoritàriament soterrats, i amb un desnivell d’uns 40 m. Durant el seu recorregut salvava quatre torrenteres, entre elles la de Can Cua. Per això calgué fer les arcades una part de les quals són les que podem observar avui dia.

L’aqüeducte arribava fins a una bassa (o lacus) proper a la vil·la romana sobre la qual s’aixecà, segles més tard, la masia de Can Roig. Es creu amb la seva aigua s’abastava tant el consum humà com els conreus de la plana i que funcionà fins al segle V dC.

 

Pont del Diable

L’origen d’aquesta construcció és del tot incert. Malgrat que la coneixem amb el nom popular de “Pont del diable”, realment forma part d’una canal que s’aixecà per facilitar el pas de les aigües des d’una banda de la riera a l’altra. L’objectiu del canal el més probable és que fos adreçat per al reg agrícola. No obstant hi ha qui pensa que les seves aigües arribaven fins al molí fariner de la torre de Sant Jaume, el més proper a la costa. És possible que la canalització sigui la mateixa que la que, prèviament, s’havia emprat per a moure els molins de Can Marquès i de Can Bauveta (o de Més Avall).

En la construcció es superposen les restes de dues èpoques diferents. En efecte, si es baixa a la llera, es pot veure com l’arrencament de l’arc, al marge esquerre de la riera, aprofità estructures relacionades amb l’aigua clarament anteriors. L’obra nova aprofità un canal més antic del qual en són perfectament visibles les dues parets paral·leles i el mur inferior, la solera; uns i altres obrats amb pedruscall i morter. Fou necessari omplir el lloc del conducte i s’aprofitaren les parets laterals que van quedar incorporades a la construcció actual. No és descartable que el canal més antic i inferior travessés la riera com si es tractés d’un sifó.

 

Castell de Montpalau

Dalt de la muntanya més representativa de Pineda, a 259 m. d’altitud, se situa el castell de Montpalau, la jurisdicció senyorial del qual cobria un extens territori que comprenia bona part de l’Alt Maresme, des de Sant Martí d’Arenys fins a Pineda i Hortsavinyà. És el que es coneixerà com a baronia de Montpalau inclosa dins el vescomtat de Cabrera. El castell es troba documentat des de mitjan segle XI, quan Umbert Odó i la seva muller, Sicardis, senyors del Montseny, juraren fidelitat al comte Ramon Berenguer I pels castells de Montpalau (Mont Palaz) i Gironella. Els vescomtes de Cabrera retingueren el domini del castell fins al 1574, possessió que fou venuda a Francesc de Montcada, marquès d’Aitona. Posteriorment, el 1756, passaria als ducs de Medinaceli per via matrimonial.

De la fortalesa medieval ens han arribat alguns murs, que defineixen un recinte de planta quadrada. Al centre del castell s’alçava la torre cilíndrica de l’homenatge; sembla ser que fou enderrocada durant la revolta dels pagesos remença vers el 1485. Hi ha restes d’un segon recinte més modern de murs més gruixuts inacabats i que s’hauria construït cap al segle XV. Llavors és quan es considera que es va abandonar la fortificació. El castell incloïa una capella dedicada a Sant Miquel i documentada des del segle XII.

Molt temps abans de la construcció del castell les seves proximitats foren ocupades per un assentament ibèric amb vestigis datables a partir del segle IV aC; nogensmenys, la visió que es té des de dalt del cim tant de la costa com dels vessants del Montnegre és tan extraordinària com estratègica.

La torre de Sant Jaume

La torre de Sant Jaume, adossada al Mas Castellar, és una de les moltes torres de defensa que van ser construïdes al llarg de tota la costa entre els segles XIV i XVII. Tal fou la densitat d’aquestes construccions que el litoral del Maresme seria conegut com la costa torrejada. Quin motiu ho justificava? Les recurrents incursions de corsaris turcs o barberescs i de pirates sense jurisdicció. La llinda de l’església parroquial de Pineda recorda el terrible atac que patí la població l’1 d’agost de 1545. Per a prevenir-los, les torres feien la funció de guaita i de defensa, formant un sistema intercomunicat a través de senyals de fum o foc.

Les torres podien ser de planta quadrada o rodona, aïllades o adossades a les masies. Eren coronades de merlets o de matacans tot al volt del terrat. A Pineda a més de la de Sant Jaume, trobem la de la Rectoria Vella i la de Can Cànoves, com a més significatives. La de Sant Jaume és cilíndrica i es comunica amb la masia per mitjà d’una petita porta a l’alçada de la segona planta, accessible a través d’un pont, amb el semisòtan cec. Es comunica amb les plantes superiors per mitjà d’una escala helicoïdal. La preservació actual del conjunt, afortunadament, és excel·lent.

Can Cànovas

La masia de Can Cànovas, al peu de Montpalau, és la que atorga una major personalitat a la Vall de la Riera de Pineda. Al seu interès històric s’afegeix el d’haver conservat íntegrament la seva estructura arquitectònica original.

Del conjunt d’edificis destaca la casa, de finals del segle XIV, adossada a la qual hi ha la torre de planta quadrada, de construcció posterior, i diversos cossos annexos: corrals de bestiar petit, estables de bestiar gran, tres cossos independents i la pallissa o graner. L’aigua hi arriba des d’una mina propera. No es pot deixar d’esmentar la monumental alzina propera a l’entrada.

Estructuralment és una masia amb coberta a dos vessants formada per tres crugies perpendiculars a la façana principal. Una de les laterals es perllonga amb un cos afegit, on hi ha la torre, a la banda de la façana, i l’altre té adossada una petita dependència a la part posterior. El portal principal és de punt rodó, adovellat, amb pedra ben treballada, igual que les llindes i els brancals de les finestres.

Un fet que atorga especial valor afegit al conjunt és la seva magnífica vinya, la producció de la qual ha estat incorporada a la Denominació d’Origen dels vins d’Alella.

 

Sant Pere de Riu

De l’església de Sant Pere de Riu es tenen notícies documentals, com a mínim, des de l’any 1185. Poc després, el 1246, se sap que a través d’una butlla papal d’Innocenci IV, la parròquia, juntament amb Santa Maria de Pineda, passà a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda.

L’església de Sant Pere ha constituït, durant segles, el centre d’un poblament dispers en masos els estadants dels quals s’han dedicat, fonamentalment, a l’explotació del bosc. Fins a 1836 constituí municipi independent i, des de llavors fins a 1929, va dependre d’Hortsavinyà. En aquest any Sant Pere, com tot el terme d’Hortsavinyà, passà a integrar-se al municipi de Tordera, del qual depèn, administrativament, actualment. Tot i això els vincles sempre han estat amb Pineda fins al punt que el temple també és conegut amb el nom de Sant Pere de Pineda.

L’església manté l’estructura romànica original, del segle XI, amb nau i absis, i un característic campanar tardà, de planta quadrada, coronat per un pinacle piramidal entre merlets graonats. El seu aspecte actual és, en gran mesura, fruit de les ampliacions realitzades durant el segle XVIII. No obstant, també s’observa la decoració original de l’absis romànic, a base d’arcuacions cegues i lesenes, de tipus llombard. Darrere el campanar hi ha una antiga construcció que rep el nom de comunidor, i que servia per comunir, és a dir, per conjurar amb oracions, el mal temps o per beneir les collites. Avui dia el comunidor ha estat habilitat com a mirador.

Sant Pere de Riu ha esdevingut una de les entrades principals del Parc Natural del Montnegre, bona mostra dels valors naturals i culturals que atresora aquest paratge.

OCELLS DE LA VALL DE LA RIERA DE PINEDA

OBSERVACIONS D’OCELLS A LA VALL DE LA RIERA I ALS TURONS DE LA GUÀRDIA I MONTPALAU:

 

NOM COMÚ/ NOM CASTELLÀ/ NOM CIENTÍFIC /OBSERVACIONS

 

Aligot comú/Miloca/ Ratonero común /Buteo buteo. Resident. Escàs, a l’hivern s’incrementen els seus efectius amb individus provinents d’Europa.

Aligot vesper/ Halcón abejero/ Pernis apivorus. Se’l veu en migració. Es una espècies estival i escassa en la nostra comarca.

Àguila marcenca/ Aguila culebrera/ Circaetus gallicus. Se la veu de pas, freqüentment a les zones de brolla dels turons de la Guàrdia i Montpalau

Esparver vulgar/ Gavilan/ Accipiter nisus .Als boscos menys freqüentats. Principalment sedentàri, escàs

Astor/ Azor/ Accipiter gentilis. Resident escàs a la part més alta i arbrada de la riera

Xoriguer comú/ Cernícalo vulgar/Falco tinnunculus,. Principalment a l’hivern, als solells menys arbrats, erms i conreus

Falco mostatxut /Alcotán/ Falco subbuteo. Nidificant, escàs en la zona de la Guàrdia i Montpalau

Falcó pelegrí /Halcón peregrino/ Falco peregrinus. Accidental, algun exemplar vist en vol, pot esser algun dels exemplars reintroduïts a Calella

Falco de la reina/ Halcón de Eleonor/ Falco eleonorae. Als volts de Sant Joan, a la Guàrdia, uns quants anys, se l’ha vist menjant escarabats de Sant Joan

Duc/ Búho real/ Bubo bubo. Resident escàs

Gamarús/ Cárabo común/ Strix aluco. Se l’escolta freqüentment a les nits en zones arbrades, fins i tot ben a prop de les cases

Mussol /Mochuelo común /Athene noctua. El més diürn dels nocturns, se l’observa freqüentment als sostres dels masos.

Òliba/ Xibeca/ Lechuza común/ Tyto alba. Nia en construccions humanes, normalment en zones suburbanes.

Xot/ Autillo /Otus scops. El seu cant es un “txu” repetit que es pot confondre amb el d’un gripau anomenat tòtil.

Esplugabous /Garcilla bueyera/ Bubulcus ibis. Al’hivern, es veuen grups en pas, alimentant-se pels conreus de la vall.

Faisà/ Faisan/ Phasianus colchicus. Exemplars sobrevivents procedents d’alliberaments per la cacera

Perdiu /Perdíz común /Alectoris rufa. Sedentàries, n’hi ha de repoblació per la cacera i de “salvatges”

Guatlla/ Codorníz /Coturnix coturnix. Escassa, en pas se la pot sentir als conreus i erms de la vall.

Becada/ Chocha perdíz /Scolopax rusticola. Hivernant i en migració, se la sol veure al vespre, volant just per sobre els arbres.

Tudó /Paloma torcaz /Columba palumbus. Cada cop més comú. Se la pot veure freqüentment als ambients urbans.

Tórtora/ Tórtola común/ Streptopelia turtur. Estival, nidificant.

Tórtora turca /Tórtola turca /Streptopelia decaocto. Espècie en expansió provenint d’Europa oriental, ha esdevingut més freqüent que l’autòctona

Puput/ Abubilla /Upupa epops. Estival, nidificant, algun individu resta excepcionalment tot l’any a casa nostra.

Abellerol – Pallarola/ Abejaruco común/ Merops apiaster. En pas i estival. Nia als talussos.

Cucut /Cuco /Cuculus canorus. Estival, nidificant, parasita nius d’altres ocells.

Cucut reial/ Críalo C/lamator glandarius. Estival. Ha esdevingut molt escàs. Especialitzat en parasitar nius de garsa.

Enganyapastors-Xiboc/ Chotacabras gris/ Caprimulgus europaeus. Estival i nidificant, ocell nocturn, normalment sentim escoltem el seu cant als vespres

Siboc-Xiboc/ Chotacabras pardo/ Caprimulgus ruficolllis. Estival, molt similar a l’anterior, es diferencien bàsicament pel seu cant

Pigot verd – Picot /Pito real/ Picus viridis. Resident comú, s’escolta el seu cant semblant al renillar dels cavalls. Niu en forats d’arbres

Colltort /Torcecuello/ Jynx torquilla. Estival escàs, habitualment només percebut pel seu cant

Ballester /Vencejo real /Apus melba. A la primavera, en pas, se’l pot veure per sobre del turó de la Guàrdia.

Falciot negre- Magall /Vencejo común/ Apus apus estiva. Les primeres cites solen produir-se a mitjans març. Nia a forats dels edificis.

Oreneta cuablanca /Avión común/ Delichon úrbica. Estival, nia als cairats de les cases on construeix nius de fang

Oreneta vulgar/ Golondrina común/ Hirundo rústica. Estival. Nia a edificacions humanes

Oreneta cua-rogenca/ Golondrina dáurica /Hirundo dáurica. La vall de la riera és l’únic lloc del Maresme on fa niu

Roquerol/ Avión roquero/ Ptyonoprogne rupestris. Nidificant, és l’únic hirundínid que podem veure a l’hivern

Cuereta blanca-Cuscueta/ Lavandera blanca/ Motacilla alba. Nidificant, freqüenta els conreus i les vores de la riera

Cuereta torrentera/ Lavandera cascadeña/ Motacilla cinerea. Resident molt escassa, a l’hivern el nombre d’individus creix amb els migrants

Cotxa fumada/ Colirrojo tizón/ Phoenicurus ochruros. Se l’observa als conreus, erms i `pedregams, posat en posició elevada

Pit roig – Rupit /Petirrojo /Erithacus rubecula. Ala zona se’l veu bàsicament a l’hivern, restant a l’estiu alguns individus als obacs

Bitxac comú /Tarabilla común/ Saxicola torquata.Resident escàs, se’l veu molt més a l’hivern i de pas, sempre en el punt més alt d’una mata

Rossinyol /Ruiseñor común /Luscinia megarhynchos. Estival, els mascles sovint canten de nit per atreure les femelles en ésser un migrador nocturn

Merla blava/ Roquero solitario /Monticola solitarius. Resident, se’l veu normalment a les pedreres

Merla /Mirlo común /Turdus merula. Molt comú en tots els ambients, fins i tots els urbans

Tord comú /Zorzal común/ Turdus philomelos. Individus sedentaris i hivernants

Rossinyol bord/ Ruiseñor bastardo/ Cettia cetti. Sedentari molt comú, especialment a la vall de la riera, se’l detecta pel seu cant característic

Trist/ Buitrón/ CistÍcola juncidis. Alguns individus, en camps de conreu a la vall de la riera.

Bosqueta/ Zarcero común/ Hippolais polyglotta. Estival comú

Tallarol de casquet/ Curruca capirotada/ Sylvia atricapilla. Tot l’any molt comú, es pot veure als jardins del poble on busca els fruits de les heures.

Tallarol capnegre /Curruca cabecinegra /Sylvia melanocephala. Comú tot l’any, però més forestal que l’anterior

Tallarol emmascarat /Curruca mirlona/ Sylvia hortensis. Rar, se’ l’escolta a l’estiu, al límit de la Comadaba amb el turó de la Guàrdia.

Tallareta cuallarga /Curruca rabilarga/ Sylvia undata. Sedentària, escassa i molt localitzada. Viu en mig les brolles

Tallarol de garriga /Curruca carrasqueña /Sylvia cantillans. Estival, comú però localitzada. Se la reconeix bàsicament pel seu cant característic

Mosquiter de passa /Mosquitero musical/ Phyllocopus trochilus. Migrador comú i estival

Mosquiter comú/ Mosquitero común/ Phylloscopus collybita. Al’hivern és molt comú, fins i tot a la zona urbana

Mosquiter pàl·lid/ Mosquitero papialbo /Phylloscopus bonelli. Estival.

Bruel/ Reyezuelo listado/ Regulus ignicapillus. Espècie eminentment forestal. Un dels ocells més petits de la nostra fauna.

Cargolet- Ull de bou/ Chochín /Troglodytes troglodytes. Sedentari, uns dels ocells més comuns de cant característic

Raspinell comú /Agateador común/ Certhia brachydactila. Sedentari, comú, el podem veure pujant pels troncs dels arbres

Capsigrany/ Alcaudón común/ Lanius senator. Estival, escàs

Botxí /Alcaudón real /Lanius meridionalis. Havia niat a les brolles de la falda del Montpalau.

Papamosques gris /Papamoscas gris /Muscicapa striata. Estival escàs, agafa els insectes dels que s’alimenta des d’un lloc alçat al que sempre torna

Mallerenga blava/ Herrerillo común/ Parus caeruleus. Comú, se’l pot veure als jardins del poble.

Mallerenga carbonera/ Carbonero común/ Parus major.Molt comú, és un dels pocs ocells capaços de menjar les erugues de la processionària

Mallerenga cuallarga/ Mito/ Aegitahlos caudatus. No tant comú com les anteriors, és eminentment forestal. Sol anar sempre en grups familiars.

Mallerenga emplomallada/ Herrerillo capuchino/ Parus cristatus. Forestal, també se la pot veure a jardins en les urbanitzacions.

Mallerenga petita /Carbonero garrapinos/ Parus ater. Forestal, és en aquesta zona la més escassa de les mallerengues

Corb/ Cuervo/ Corvus corax. Accidental, de tant en tant es veu una parella a la cantera del Montpalau

Garsa/ Urraca /Pica pica. Sedentària, especialment en zones de conreu i humanitzades.

Estornell vulgar/ Estornino pinto/ Sturnus vulgaris. Cada cop més comú, se’l pot veure tot sovint als sostres de les cases on fa niu

Gaig /Arrendajo común /Garrulus glandarius. Sedentari, nidificant, cada cop més abundant

Oriol/ Oropéndola /Oriolus oriolus. Estival, nidificant. Se’l sent però quasi mai se’l pot veure a pesar dels seus colors llampants

Gafarró/ Verdecillo común/ Serinus serinus. Sedentari i presència d’hivernants. El mascle és l’únic capaç de fer el cant en vol

Cadernera/ Jilguero común/ Carduelis carduelis. Sedentari amb individus hivernants

Pinsà/ Pinzón vulgar/ Fringilla coelebs. Resident, nidificant escàs, a l’hivern venen un gran nombre d’hivernants

Verdum/ Verderón común/ Carduelis chloris. Li agrada niar als xipressos

Passerell comú /Pardillo común/ Carduelis cannabina. Hivernants, se’l veu en estols pels conreus de la Vall

Gratapalles/ Escribano soteño/ Emberiza cirlus. Sedentari, és típic veure el mascle cantar des d’un lloc alçat

Cruixidell /Triguero/ Miliaria calandra. Sedentari, escàs, canta des dels fils del telèfon i llocs alçats

Pardal comú /Gorrión común/ Passer domesticus. Resident, el més comú dels ocells

Pardal xarrec/ Gorrión molinero /Passes montanus. Sedentari, molt semblant a l’anterior, menys comú, prefereix zones menys humanitzades

Pardal de bardissa /Acentor común/ Prunella modularis. Hivernant força escàs.

Santa Susanna, 13 de maig de 2.006

Font: Antoni Abad Guillén. Recull observacions dels anys 1.984 a 2006.

MEDI SOCIO- ECONÒMIC

 

EVOLUCIÓ SUPERFICIAL DELS PRINCIPALS GRUPS DE CONREUS A PINEDA (1862-1999)

ANY

SECÀ (ha. i %)

REGADIU

(ha. i %)

HA. TOTALS

% MUNICIPI

olivera

vinya

cereals secà

Horta

1862

402,3 (91%)

39,9

(9%)

442,18

42,72

66,59 ha. (15,06%)

88,3 ha. (19,96%)

247,31 ha. (55,93%)

?

1945

304,22 (53,98%)

259,4 (46,02%)

563,62

54,46

127,8? (fruit.)*

113,22 ha. (20,09%)

63,2 ha. (11,21%)

229,07 ha. (40,64%)

1982

93 (27,76%)

241 (71,94%)

335

32,37

0

22

6

282 ha. (84,18%)

1989

19 (10,16%)

168 (89,84%)

187

18,07

0

0

0

154 ha.

(82,35 %)

1999

28 (32,18%)

59

(67,82%)

87

8,46

0

11

0

52 ha.

(59,77%)

Font: Pels anys 1862 i 1945, amillaraments. Per a la resta d’anys consultats, dades extretes dels respectius censos agraris (IDESCAT)

Amillarament 1862à Mesura d’equivalència: 1 quartera de 1.225 canes quadrades = 0,2962 ha.

*A l’amillarament de l’any 1945, les 127,8 ha. amb interrogant apareixen esmentades com “fruiters”.

 

EVOLUCIÓ DEL NOMBRE I DE L’EDAT MITJANA DELS

TITULARS DE LES EXPLOTACIONS AGRÀRIES A PINEDA

EDATS / ANY

1982

1989

1999

menors 25 anys

1

0

0

25-29

4

2

0

30-34

3

4

0

35-39

7

3

6

40-44

10

12

6

45-49

18

18

3

50-54

31

9

12

55-59

22

22

10

60-64

24

17

6

majors de 65

46

31

7

TOTALS

166

118

50

Edat mitjana

55,36

55,05

53,00

FONT: elaborat a partir de les dades resultants dels censos agraris pels anys respectius (1982. 1989. 1999)

EVOLUCIÓ DEL NOMBRE D’OCUPATS AL SECTOR

PRIMARI A PINEDA DE MAR (1981-1996)

ANY

1981

1991

1996

Sector primari

5,7

4,1

3,4

Ocupats al sector primari (residents)

270

237

224

Total d’ocupats residents

4.741

5.802

6.581

FONT: Institut d’Estadística de Catalunya

 

DISTRIBUCIÓ DEL SÒL URBANITZABLE SEGONS LA MEMÒRIA

JUSTIFICATIVA DEL PLA GENERAL (1991)

 

SOL URBANITZABLE

Residencial

Industrial

Total

Programat

71,71

23,36

95,07

No programat

15,94

11,12

27,06

Total

87,65

34,48

122,13

FONT: Memòria Justificativa. PGOU de Pineda de Mar (vol.II), 1991.

 

RELACIÓ ENTRE CONSTRUCCIÓ D’HABITATGE NOU I CREIXEMENT

DEMOGRÀFIC A PINEDA (1981-2000)

Període

Habitatges acabats

Volum d’habitants equivalents si fos per 1a. residència

(3 habitants/habitatge)

Increment de població empadronada

Diferència entre població equivalent i població empadronada

Stock d’habitatge

1981-1985

1.792

5.376

2.204

+3.172

1.057

1986-1990

1.683

5.049

2.366

+2.683

894

1991-1995

1.119

3.357

1.983

+1.374

458

1996-2000

1.351

4.053

2.700

+1.353

451

Període 1981-2000

5.945

17.835

9.253

+8.582

2.860

Situació de partida (1981)

8.528

25.584

Pob. (1981): 11.747

13.837

4.614

Situació actual (2000)

14.473

43.419

Pob. (2000): 21.000

22.419

7.473

Font: elaboració a partir de les dades obtingudes de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Dir. Gral. d’Arquitectura i Habitatge)

 

LA CASA DE MENOLA O TORRE DE SANTA ANNA: UNA PROPOSTA DE RECUPERACIÓ

Cronologia històrica

La casa de Menola es troba datada des del 1140 amb seguretat i la nissaga dels senyors de Menola, cavallers aloers, des del 1177 amb Pere de Menola fins 1389 en que per ellaç entre Constança de Menola i Bernat de Montrodon, la nissaga passa a ser Montrodon. Aques cognom s’extingeix a finals del XV en que la casa passa a ser de Jeroni Vilana de Montrodon i amb aquesta família continuarà tota l’edat Moderna.

L’edifici

L’edifici actual és una ruïna que conté elments d’època medieval, la torre interior i de començament de l’època moderna, la façana bàsica i fins i tot d’època moderna molt tardana, barroc del XVIII, a la capella dedicada a Santa Anna.

La situació legal de l’immoble actualment és de ben d’interès històric i sense hereu legal ja que els hereus (una cinquantena) no han fet mai l’acceptació d’herència i no es troba registrat ni delimitat. La realitat és que ningú té cura de l’edifici ja molt espoliat. Amés, es troba dins de l’àrea de no deificabilitatde l’autopista (això és, segurament, una raó més per no tenir interès pels possibles hereus.

Proposta

La restauració integral resulta poc viable per raons econòmiques, per causa de l’alt grau de destrucció i per l’absència d’un projecte de viabilitat i valoració posterior de l’edifici.

En funció d’això, es proposa una actuació més modesta: Eliminar les parets externes del conjunt i conservar en tot cas elements singulars (pedres tallades, etc.) que hagin sobreviscut als vàndals organitzats i anàrquics; desenrunar l’interior i procedir al seu arranjamet; desocbrir i consolidar la torre medieval circular (uns 5 m. d’alçada) i reparar la capella de Santa Anna (consolidar parets i posar sostre a dues vessants). De final, ajardinar el conjunt. Sera útil implicar afectivament, el veïnat de la zona i les empreses veïnes per tenir més fàcil la seva vinculació al poble i facilitar el manteniment.

A més llarg terrmini, es podria fins i tot contemplar la confecció d’una ruta esecífica de restes medievals i modernes que des de la torre de Menola, passant per Sant Pere de Riu, Can Jordà (l’antiga Casa de Pineda, altra casa de cavallers), mas Valldejuli de la torre (subtitut de la casa Sant Julià) esgl’esia de St. Genís. O altres alternatives més modestes.

Mitjans

1r. Convertir la Casa de Menola en domini públic:l’alcaldia podria procedit a la seva expropiació per ser un ben cultural no conservat amb un preu simbòlic, fet efectiu a un fons de dipòsits.

2n. La base tècnica d’actuació de partida ja existeix: els plànols fets per Bonet i Garí subministren una eina de qualitat per començar. La part històrica si fos necessària per redactar una memòria, un opuscle, cartells o murals explicatius, resulta de senzilla redacció i sense cost.

Pineda, 26 de juny de 2000

Jesús Rodríguez Blanco

Professor I.E.S. Joan Corominas

Menola

EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC I ARQUITECTÒNIC DE LA VALL DE LA RIERA DE PINEDA. UN EXEMPLE D’APROFITAMENT HÍDRIC

J.M. Nolla i Brufau, Director de l’Institut del Patrimoni Cultural (UdG)

 

D’ençà d’uns anys (J. Puig i Cadafalch, L’arquitectura romana a Catalunya, Barcelona, 1934, 263 i fig. 326) i, sobretot, del moment de la publicació, exemplar, signada per Francesc Prat i Puig i editada per l ‘Institut d’Estudis Catalans (F. Prat i Puig, L’aqüeducte romà de Pineda, Barcelona, 1936), ens són conegudes detalladament les restes, extraordinàries des de múltiples perspectives, de l’aqüeducte de Pineda o de Can Cua, una obra notable d’enginyeria que havia servir per portar aigua viva al lacus de Can Roig, una vil·la romana disposada en un lloc excepcional, dominant damunt del punt d’unió de la vall de la riera i les terres planes i obertes de davant del mar. Un fet insòlit i rarament documentat de l’existència d’un sistema complex i costós per abastar permanentment aigua no per a consum d’una comunitat urbana sinó amb finalitats preferentment agrícoles. Recordem, a tall d’exemple, sense sortir de Catalunya, el cas notable de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) o el del Collet de Sant Antoni de Calonge (Baix Empordà) que podrien fer pensar en què aquesta solució tècnica era d’ús corrent i que, ser-ho, haurien deixat mostres suficients per recordar-ho, però que en realitat caldria considerar solucions excepcionals i rares i, per tant, de gran importància que s’han conservat almenys parcialment.

Tanmateix, com intentarem exposar seguidament, aquest monument no és únic sinó que es conserven altres restes d’èpoques diferents però totes valuosíssimes, que permeten copsar l’interès i l’enginy que generació rera generació amb que els habitants d’aquesta vall han sabut aprofitar, des d’òptiques ben diverses, el valor de l’aigua, un bé preuat i, en aquest país nostre, més escàs del que voldríem.

La descripció de les restes conservades al llarg de la riera en un recorregut aproximat d’uns 4 km es basa en una visita detallada efectuada al lloc el dia 25 de març de 2002 en companyia dels senyors Mercè Ramionet, Xavier Masllovet, Daniel Rangil i David Pavón, molt bons coneixedors del lloc i del seu interès patrimonial i natural i membres de la plataforma “Salvem la vall de la riera de Pineda” (NIF. núm. G62794599).

En el contraforts enlairats que dominen per llevant l’arribada de la vall a la plana que s’obre davant del mar, existeixen restes arqueològiques que cal associar a l’existència d’alguna vil·la romana, com la de can Roig (núm. 1), o altres estructures, també d’època romana que podrien pertànyer a altres establiments agropecuaris o a dependències menors i subsidiàries d’establiments més grans, jeràrquicament superiors: algun basament de columna tallat en pedra del país, ara aprofitat en funcions menys lluïdes, o fragments incorporats com a pedruscall en obres més modernes d’opus signinum de gruix i bona qualitat que procedirien de sòls o recobriments hidràulics d’estances de treball, de dipòsits o d’aljubs. És segur que uns i altres objectes no poden procedir de massa lluny. Versemblantment podria considerar-se, com a hipòtesi de treball, la possible existència sota la masia actual, coneguda amb el nom de la Rectoria Vella, i entorns immediats, d’un edifici rural d’època romana (núm. 2), ocupant una posició privilegiada de control i de domini sobre els conreus immediats i a molt poca distància de la via Augusta i del mar, en una posició similar a la del jaciment de can Roig, només lleugerament inferior.

Ja resseguint els entorns immediats de la riera, assenyalaríem, en primer lloc, l’existència sobre el marge dret, d’uns murs de gran potència (núm. 3), d’uns 4 peus romans d’amplada (1’20 m) en forma de T, amb el braç horitzontal paral·lel al curs de la riera i l’altre, perpendicular que s’endinsa i es perd en els conreus que ocupen els camps excel·lents a banda i banda del curs periòdic d’aigua. El parament és fet de bons blocs de pedra local, una calcària molt particular i granit, alguns prou grans, ben disposats conformant filades rectes i ben units amb morter de calç. Almenys, pel que hem pogut observar sense una neteja aprofundida, n’hi hauria dos de segurs i restes de com a mínim un altre, molt pròxims uns dels altres.

Per l’alçada on es localitzen, per la planta que dibuixen i per les peculiaritats del seu acabat, sembla que caldria explicar-los no tant en funció de la riera sinó dels camps de conreu on es perden. El gruix notable fa pensar en una tasca de sosteniment d’estructures superiors avui desaparegudes. S’ha assenyalat la descoberta de terrissa antiga en els camps immediats especialment evident després del llaurat preceptiu i anual. No és convenient anar més enllà. Caldria una actuació més decidida de neteja i excavació arqueològica per poder intentar explicar aquestes troballes.

 

Una mica més enllà, riera amunt, a molt poca distància de can Cua, també en el marge dret, es conserva, tallat un mur imponent d’opus caementicium (núm. 4) que pot resseguir-se sense massa dificultat en direcció als conreus immediats i que, en canvi, no sembla que hagi tingut continuïtat, almenys immediata, sobre el marge esquerre. Tanmateix, més cap enllà del camí, ample, que ressegueix la riera i comunica la vall amb el mar, són visibles les restes d’un basament de planta rectangular de pedra de país i morter (núm. 5), prou alt, més d’un metre i mig per damunt del sòl actual, única construcció enmig del conreu, que es troba en la direcció de les restes descobertes i del qual en podria haver format part.

El mur de caementicium, duríssim morter romà fet de pedruscall petit i irregular i morter de calç, pot analitzar-se perfectament en trobar-se tallat de dalt a baix, deixant, cara a la riera, un front recte i definit. Consta, de fet, d’una obra doble: un basament inferior o fonaments, bastits sota el sòl de circulació i un mur més estret, alt i uniforme. Un i altre han estat obrats de la mateixa manera però queda clara la relació temporal, en disposar-se l’element superior sobre els sòlids i amples fonaments. Queda clar que per bastir-lo s’obrí una gran rasa, de fondària suficient, de perfil arrodonit i que, la parets i la base de la trinxera serviren d’encofrat dels fonaments abocant-se al seu interior el pedruscall i la morterada, segons la tècnica ben coneguda i a bastament documentada de la construcció anomenada “a sacco” pels arqueòlegs italians. La base d’aquesta solera esdevenia perfectament plana per poder rebre al seu damunt i simètricament disposada, la nova construcció més estreta i feta, ara si, dins d’un encofratge de fusta. Aquesta part, no cal dir-ho, romania pel damunt del sòl antic de circulació i no pot ser cap altra cosa que el sosteniment del specus d’un aqüeducte, versemblantment un ramal del de can Cua, allí mateix i disposat a més alçada, que travessant els camps i la riera aniria a parar a algun punt, (un lacus?) on s’emmagatzemaria per regar els conreus immediats o per altres finalitats que, de moment, ens defugen.

Una mica més amunt es conserva sencer un pont estret d’època imprecisa (núm. 6), per damunt de la riera, que serví i serveix, per donar suport a un canal i permetre conduir l’aigua d’un costat a l’altre, en aquest cas semblaria -i caldria confirmar-ho- que procediria del marge dret de la riera tot conduint-la cap a l’esquerre.

Aquest monument intacte, bastit de pedruscall, rajol i morter de calç, és un exemple excel·lent i viu de l’aprofitament permanent de l’aigua per a finalitats agrícoles, una xarxa antiga, complexa que cal inventariar, conservar i fer conèixer. Precisament tot observant les característiques constructives d’aquest pont-basament, es pot veure com l’arrencament de l’arc del marge esquerre de la riera aprofità i es bastí damunt d’estructures relacionades amb l’aigua clarament anteriors. En efecte, l’obra nova aprofità un canal anterior del qual en són perfectament visibles les dues parets paral·leles i el mur inferior, la solera, uns i altres obrats amb pedruscall i morter. Fou necessari omplir el lloc del conducte i s’aprofitaren les parets laterals que van quedar incorporades a la construcció actual. El que s’observa de la construcció antiga sembla marcar una forta inclinació que vindria del marge esquerre. No és fàcil definir-ne la utilitat i no queda clar si allò visible seria el final de l’obra, un desguàs directe a la riera o bé les restes d’una construcció més sofisticada, d’un sifó que serviria per salvar el desnivell de la riera. Ara com ara no és possible anar més enllà però és segur que la construcció actualment visible serví per continuar fent la mateixa funció, portar aigua d’un lloc a un altre, salvant el tall natural de la riera.

 

Més enllà del pont de l’autopista C-32, límit entre els termes municipals de Pineda i Tordera, un element modern que marca fortament aquest territori, al costat del camí i a només una trentena de metres de la riera, es conserva, en força bon estat i ben protegit per l’arbrat i les bardisses, un petit molí que conserva “in situ”, la mola (núm. 7). A primer cop d’ull s’endevinen dues fases de construcció i la possibilitat d’una ràpida recuperació després d’una neteja del lloc que faria factible explicar el funcionament d’una d’aquestes modestes indústries, des del rec de captació al de desguàs. Recordem que, per la ubicació, aquest podria ser un dels molins documentats textualment a la riera de Pineda d’ençà l’edat mitjana.

 

A redós d’aquest molí es veuen les ferides obertes a la roca de dues pedreres de calcària en desús que, tanmateix, recorden novament activitats antròpiques efectuades a l’entorn de la riera, camí de penetració que posava (i posa) en contacte les valls interiors amb la plana marítima.

 

Dins de la propietat de l’antic mas de can Marquès es conserva, pràcticament sencer, un enorme forn de calç (núm. 8), una altra activitat antiga i permanent ben documentada en aquest corredor natural. L’herbam i l’arbrat, jove, l’han protegit sense malmetre’l i propiciant, per tant, una ràpida i eficaç recuperació que hauria de fer possible intentar interpretar els basaments d’uns murs que es conserven al seu redós i que no sembla que s’hi puguin relacionar.

Des d’aquí, riera amunt, hi ha diversos punts del recorregut, dins de la riera i al costat immediat, on s’observen els senyals deixats pels carros dels traginers (núm. 9) en el seu anar i venir pel camí més còmode i directa que obria la riera, unes profundes roderes característiques dels vells vials.

Finalment a can Bert, en una zona bellíssima i molt ben conservada, es localitzen les restes d’un altre molí modificat (núm. 10) considerablement per a usos actuals i, per tant, massa emmascarat per poder-lo recuperar per explicar-ne el seu funcionament però que, en canvi, s’associa al rec de servei que conduïa l’aigua des d’una resclosa disposada sobre la riera, molt ben conservat al llarg d’unes quantes desenes de metres, bastit amb un excel·lent mur de pedruscall i morter, de gran cabal i reforçat per un seguit de poderosos contraforts vertical que n’asseguraven l’estabilitat, un element extraordinari poques vegades conservat i que complementa a la perfecció les altres restes inventariades.

 

Convindria, ara, recordar els elements conservats que s’han relacionat amb l’aqüeducte romà de can Cua, tot i que, en algun cas convindria efectuar una anàlisi més detallada per poder-ho confirmar o rebatre. Tanmateix, si es tractés d’aquesta segona possibilitat caldria comptabilitzar una estructura nova, diferent, relacionada també amb l’aprofitament de l’aigua.

En un punt enlairat al costat d’una font que brollava en plena sequera, un indici important, es conserva un petit pont de sustentació d’un canal d’aigua (núm. 11) que salva el curs d’una torrentera subsidiària de la riera de Pineda. Sembla evident que la font descrita seria, en aquest cas, el caput aquae i que la gran arcada, una part de l’aqüeducte que portaria l’aigua muntanya avall per ser aprofitat a la vall o més enllà encara. Aquest sector es troba molt ben conservat però difícil d’analitzar detalladament com a conseqüència d’una vegetació luxuriant que amaga i protegeix.

 

Més enllà, de tornada, del pont de l’autopista i bastit contra el pendent rocallós de la muntanya que emmarca la vall de la riera és possible resseguir en diversos trams l’aqüeducte de can Cua (núm. 12), una obra notabilíssima, d’un gran enginy i que consisteix en un mur obrat contra la roca, polida i aplanada, de pedruscall i morter de calç, de gran duresa, massís i que aguanta a la part de dalt el specus, el canal per on circulava l’aigua entre dues parets paral·leles i interiorment recobert d’opus signinum, el morter hidràulic característic excel·lentment conservat. Més enllà, al costat de can Cua es conserva la part més monumental i evident d’aquest rec que duria l’aigua fins a can Roig (núm. 13), després d’un recorregut d’uns 3’5 km, quatre grans arcades i l’arrencament d’una cinquena que servien per superar un desnivell. És tracta d’una obra poderosa, de molt bona qualitat, de pedruscall del país i morter, damunt de la qual es disposaria el specus, del qual només se’n conserva puntualment, la solera. Més enllà dels arcs tallats i desapareguts, contra el talús de la muntanya s’observa un basament d’opus caementicium que assenyala el lloc per on continuaria l’aqüeducte el seu recorregut en direcció a can Roig.

En total, doncs, un conjunt d’elements patrimonials modestos a nivell puntual però que tots plegats tenen un valor considerable i ens recorden l’obsessió per l’aprofitament de l’aigua al llarg de moltíssimes generacions com a mínim d’ençà la romanització, en un marc geogràfic extraordinari i molt ben conservat que mereix continuar essent-ho tot posant de manifest aquells diferents elements que expliquen la relació permanent de l’home amb el medi.

J.M. Nolla i Brufau

Director de l’Institut del Patrimoni Cultural (UdG)

Nota: les referències numèriques entre parèntesi fan al·lusió a elements del patrimoni que apareixen a la cartografia adjunta.