Categoría : CONEIX LA VALL

EXPOSICIÓ “TOTA UNA RIERA”: CONTINGUTS AMPLIATS

RIERES DEL MARESME

El Maresme, la nostra comarca, té una forma allargada perquè està encaixonada entre la Serralada Litoral i el mar. Amb uns 400 km2 d’extensió, les alçades màximes són al Montnegre (763 m.) i al Corredor (648 m.). El turó de Montgat marca el límit Sud-Oest, i la Tordera el Nord-Est, essent aquest riu que neix al Montseny l’únic que passa per la comarca.

Les rieres són un sistema natural que, en cas de trobar-se en bon estat de conservació, poden funcionar com un magnífic corredor biològic entre els espais que se situen al llarg del seu recorregut. Els corrents d’aigua i la vegetació pròpia dels ambients de ribera disposada a riba i riba de la llera són un excel·lent refugi per a diverses espècies animals, a més de comptar amb una flora específica que prospera estimulada per les condicions favorables d’humitat. Al cas de la nostra comarca això és força evident. La disposició paral·lela que tenen la mar Mediterrània i la serralada Litoral fa que la majoria de cursos d’aigua discorrin de manera perpendicular a elles, naixent a serres com les de Sant Mateu, el Corredor o el Montnegre i desembocant al mar. És a dir que en pocs quilòmetres abandonen la muntanya, travessen la plana litoral i arriben a la mateixa línia de costa. Això és el que passa a la riera de Pineda.

Les rieres dels països mediterranis, com la de Pineda, estan fortament influenciades pel l’accentuada irregularitat del règim climàtic amb unes precipitacions repartides molt desigualment al llarg de l’any. Això vol dir que tant es poden passar molts mesos sense que per la seva superfície hi circuli una gota d’aigua (estiatges) com rebre sobtades crescudes en pocs minuts (sobretot amb els xàfecs de la tardor). A més a més, en situacions de llevant (quan els vents bufen des de mar cap a terra), les aigües marines poden penetrar molts metres riera amunt formant basses que romanen setmanes.

Malauradament el paper com a connector que tradicionalment havien tingut aquests espais està desapareixent degut als progressius obstacles que les activitats humanes han anat implementant sobre el territori: carreteres, autopistes i, sobretot, la urbanització difusa que, com una taca d’oli, s’ha anat escampant anàrquicament.

La riera de Pineda és un cas força excepcional dins el conjunt de la comarca ja que la seva conca ha comptat amb la gran sort de no disposar del desdoblament de poblacions entre els nuclis de mar i els nuclis de dalt com sí passa a la majoria de rieres. Alguns exemples serien: riera de Vallalta, amb els nuclis de Sant Pol, Sant Cebrià i Sant Iscle; riera d’Arenys, amb els nuclis d’Arenys de Mar i Arenys de Munt, entre molts altres. A la riera de Pineda, el nucli que podria haver donat lloc a aquest fenomen, Sant Pere de Riu, no ho ha fet ja que mai s’ha desenvolupat urbanísticament. Això ha permès que el grau de fragmentació i de transformació de la riera, sobretot al seu curs inferior, sigui molt menor i que el seu estadi de conservació resulti molt més acceptable.

 

Algunes rieres de l’Alt Maresme

A l’Alt Maresme, algunes d’aquestes rieres, a partir de la segona meitat del segle XX, han estat encimentades al seu pas per les poblacions costaneres, com a Arenys de Mar, Canet o Calella. Altres, perquè no passen pel centre dels pobles, han arribat als nostres dies sense encimentar, com la de Vallalta, Pineda o Santa Susanna.

Poblacions i rieres

Al llarg dels segles, les grans masies del Maresme es van fer a prop de fonts i rieres. Alguns nuclis urbans es van formar al costat mateix de les rieres, com els dos Arenys o Canet.

Connexió mar muntanya

A més de portar aigua, les rieres eren vies de comunicació entre el mar i la muntanya, en un temps en què la costa era molt menys poblada que ara i la muntanya molt més.

No només les persones empraven aquestes vies de comunicació: algunes comunitats d’arbres – els boscos de ribera – també aprofitaven els cursos d’aigua per estendre’s fins la costa, com els verns o els oms, que a prop del mar es trobaven amb els tamarius.

Boscos de ribera: què són, on eren al Maresme

Els boscos d’aigua o de ribera són els que podem trobar a rieres, torrents i zones humides. Van paral·lels a la llera, entre aquesta i la vegetació normal de la zona. Hi trobem arbres que necessiten força aigua, i que no els trobarem fora dels llocs humits. Al Maresme, de la superfície dels boscos de ribera original, només en queda un 10 %.

 

LA RIERA DE PINEDA: TRAJECTE, CONCA HIDROGRÀFICA

La riera de Pineda neix a uns 500 metres d’alçada, al sot d’en Pica, entre el puig d’Hortsavinyà i el coll de les Planes, en un racó sempre humit i envoltat de saüquers, cirerers de bosc, verns, avellaners, boix grèvol, alzines, etz

Fins que no arriba als territoris més plans de Sant Pere de Riu, rep el nom dels indrets per on passa – sot d’en Pica, sot del Salt – , al igual que els seus afluents. Al seu pas per Sant Pere de Riu, ja se l’anomena “riera de Pineda”.

En alguns trams entre can Coqueta i el pla de cal Capità, manté aigua tot l’any. Aquests trams són més curts o més llargs segons les pluges. Fins als anys 70, portava força més aigua, i això permetia que durant mesos les aigües arribessin fins al mar. La disminució de les pluges, un aprofitament humà més intens de les aigües, i unes muntanyes molt més poblades d’arbres, han fet que el cabal actual sigui molt inferior.

Afluents

Amb 17 km2 de conca hidrogràfica – la tercera del Maresme, després de la d’Argentona i de Vallalta- i 11 km de llargada, recull les aigües dels vessants marítims de la part de llevant de la serra del Montnegre, que baixen per diversos torrents i rieres. Els afluents més importants són:

Sot d’en Benet Vives, que neix sota el coll del mateix nom i es troba amb la riera sota can Coqueta

Torrent de Canyamars, que neix sota el turó de la Grimola i troba el sot de l’Aram sota can Canyamars

Sot de l’Aram, que neix sota el coll d’en Cona, i troba la riera sota la resclosa del molí de can Mas. És el més llarg dels afluents i en alguns trams porta aigua gairebé tot l’any.

Sot de Sant Andreu, que neix sota el collet del mateix nom i troba la riera al pla de cal Capità

Sot de can Riu, que neix sota coll de Port i troba la riera al mas Furriol

Torrent de Navall, que neix darrera can Carreres i troba la riera davant de Can Vert

FLORA DE LA RIERA

Les plantes que acompanyen la riera van variant en funció de l’alçada, el grau d’humitat, la temperatura, etz.

Arbres propis de ribera

Els boscos d’aigua o de ribera són els que es formen a rieres, torrents, o zones humides com aiguamolls o llocs on els aqüífers són molt a prop de la superfície. Fan una funció molt important de regulació i control dels cabals amb les arrels, que fixen la terra de la llera i alenteixen la velocitat de l’aigua, evitant inundacions i pèrdues.

A la nostra riera tenim diversos arbres d’aigua o de ribera:

Avellaner (Corylus avellana) : trobem exemplars aïllats des del naixement fins damunt del Salt, però només prop de la confluència del sot d’en Pica amb el sot d’en Benet Vives forma una avellanosa, acompanyada de verns. De la mateixa soca en poden sortir dotzenes de troncs. Les avellanes són aliment de senglars, esquirols i ratolins.

Vern (Alnus glutinosa): els trobem ben arran del curs de l’aigua, des del naixement fins a la vall de Riu. Antigament, és probable que n’hi hagués fins a prop de mar. Es fan molt grossos, i en trobem bells exemplars al pla de cal Capità.

Om (Ulmus minor) : abundant des de la muntanya mitjana fins a la plana litoral, a la nostra riera arriba fins a prop del pi de Pineda. Molts són morts, a causa d’una enfermetat que pateixen arreu d’Europa, la grafiosi.

Àlber (Populus alba) : arbre característic del bosc de ribera de la terra baixa, en trobem un grup de bons exemplars en el tram del terme de Pineda.

Llorer (Laurus nobilis) : des de la capçalera de la riera fins a l’alçada de can Bufí, hi ha llorers en estat natural, sobretot al sot del Salt. És l’únic dels arbres de ribera citats que no perd la fulla, i a les nostres contrades es tracta d’una raresa botànica, ja que aquestes lloredes són fragments de boscos de laurisilva, com els que encara hi ha a les illes occidentals de l’arxipèlag canari, pervivència d’un tipus de vegetació desenvolupat durant una etapa de l’era terciària que hi havia un clima càlid i humit.

Aloc (Vitex agnus-castus) : arbust que trobem quan la riera ja entra en terme de Pineda, antigament arribava fins al mar. Ara és abundant des del pas de can Cànoves fins al pi de Pineda. Més avall, només en queda un grupet aïllat a prop del camí del Mig, on per cert, hi ha un dels exemplars més grossos.

En alguns trams trobem arbres que han estat plantats per l’home per aprofitar-ne la fusta, com els plàtans, acàcies o pollancres. Un d’aquests darrers, centenari i de dimensions monumentals, el podem veure al sot d’en Pica, darrera la masia del mateix nom.

Altres arbres i arbustos:

Boix grèvol (Ilex aquifolium) : només el trobem a dalt de tot de la capçalera. Li agrada l’alçada i el clima fred i humit. Està protegit des del 1987.

Saüquer (Sambucus nigra): és un arbust que trobem des del naixement fins al Salt de l’Aigua. Els seus fruits són aliment per a tota mena d’ocells i mamífers, i se’n pot fer melmelada i vi.

Arç blanc (Crataegus monogyna) : n’hi ha des de la capçalera fins a can Cànoves. Les fulles tenen importants usos medicinals. Els celtes creien que les fades vivien en aquests arbustos, i per tant, era un arbre sagrat.

Alzina (Quercus ilex) : és l’arbre més abundant al Montnegre, i els exemplars més grossos de la riera els trobem al sot d’en Pica, darrera can Portell. Són quatre alzines centenàries, la més grossa partida per un llamp el 1996. A prop de can Cànoves, al marge dret, hi ha l’alzina que probablement és la més grossa del terme de Pineda, amagada per mitja dotzena d’alzines més petites que l’envolten. Durant segles, l’alzina ha estat la base de l’economia del Montnegre, car de la seva fusta se’n feia el millor carbó.

Lledoner (Celtis australis) : en trobem exemplars aïllats, plantats per l’home o naturalitzats, però és més freqüent a prop de les masies, perquè la seva fusta és de molt bon treballar, i se n’han fet jous per animals de tir, mànecs, forques, rampins, braços d’arada, etz.

Surera (Quercus suber): és un arbre afavorit per l’home, per treure’n el suro, emprat per taps i aïllaments. A principi del segle XX, a can Burgada de Vallmanya també n’havien fet tints. Suporta terres seques i pobres. Per això, en trobem poques a la riera, la darrera a prop del pi de Pineda. Se’n moren molts exemplars a causa d’una malaltia que les afecta des de fa anys, i darrerament, també a causa de la sequera.

Castanyer (Castanea sativa) : en trobem des de la capçalera fins a can Bufí. Li agrada la frescor, i als baguenys ha estat afavorit per l’home, on el podem trobar formant grups d’arbres centenaris, les castanyedes, per aprofitar les castanyes, o formant grups d’arbres joves, alts i rectes, les perxades, per aprofitar la fusta per a construccions i mobles. Molts exemplars estan afectats per l’enfermetat del xancre del castanyer, que els pot matar.

Pins: al llarg de les ribes de la riera els pins són molt escassos. El més notable és, sens dubte, el pi de Pineda o de can Cànoves, pi pinyer centenari i monumental, símbol de la població.

Cirerer de bosc (Prunus cerasus) : força abundant al Montnegre. La fusta és apreciada en ebenisteria i per a botes de vi. Els fruits, cireres petites poc dolces, són consumits per tota mena d’ocells i mamífers, especialment la guilla.

FAUNA DE LA RIERA

Fauna d’aigua

Fins a inicis de la dècada del 1970, l’aigua era més abundant, sobretot fins a can Bufí, i d’aquí en amunt hi havia abundància de crancs de riu, barbs i anguiles, fins al punt que eren aliment habitual de la gent de les masies més properes a la riera.

 

La disminució del cabal va comportar una reducció dràstica d’aquestes espècies, que van desaparèixer del Salt en avall ben aviat. El 1985 les excavadores van entrar a la llera, per damunt del Salt, obrint una pista als camions per a poder transportar els arbres de ribera que van ser tallats. Ja no hi havia anguiles, però sí barbs i crancs. Després d’aquella destrossa, es creia que havien desaparegut, però tretze anys més tard, el 1998, es va localitzar un barb, i el 2000 uns quants exemplars de cranc autòcton.

Amfibis detectats a la riera:

salamandra (Salamandra salamandra)

tritó palmat (Triturus helveticus)

tritó verd (Triturus marmoratus)

tòtil (Alytes obstetricans)

granoteta de punts (Pelodytes punctatus)

granota verda (Rana perezi)

gripau comú (Bufo bufo)

gripau corredor (Bufo calamita)

 

Rèptils detectats a la riera:

tortuga mediterrània (Testudo hermanni)

dragó comú (Tarentola mauritanica)

sargantaner gros (Psammodromus algirus)

sargantana ibèrica (Podarcis hispanica)

vidriol (Anguis fragilis)

serp blanca (Elaphe scalaris)

serp negre o d’Esculapi (Elaphe longissima)

serp d’aigua (Natrix maura)

serp de collaret (Natrix natrix)

 

Alguns ocells que viuen a l’entorn de la riera:

Del pi de Pineda a la pedrera del Montpalau, hi ha nombroses espècies d’ocells, entre els que destaca una parella de ducs (Bubo bubo), rapinyaire nocturn que nia a penyasegats i que fa més de 170 cm de ala a ala. És una espècie protegida. Altres ocells detectats a la zona són:

· Cadernera (Carduelis carduelis)

· Capsigrany (Lanius senator)

· Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros)

· Cuereta blanca (Motacilla alba)

· Estornell (Sturnus vulgaris)

· Falciot negre (Apus apus)

· Gafarró (Serinus serinus)

· Gaig (Garrulus glandarius)

· Gratapalles (Emberiza cirlus)

· Mallerenga blava (Parus caeruleus)

· Mallerenga carbonera (Parus major)

· Mallerenga cuallarga (Aegitahlos caudatus)

· Mallerenga emplomallada (Parus cristatus)

· Merla (Turdus merula)

· Merla blava (Monticola solitarius)

· Mosquiter pàl.lid (Phylloscopus bonelli)

· Mussol (Athene noctua)

· Oreneta vulgar (Hirundo rustica)

· Oriol (Oriolus oriolus)

· Pardal (Passer domesticus)

· Perdiu roja (Alectoris rufa)

· Picot verd (Picus viridis)

· Pinsà (Fringilla coelebs)

· Raspinell (Certhia brachydactyla)

· Roquerol (Ptyonoprogne rupestris)

· Rossinyol (Luscinia megarhynchos)

· Rupit (Erithacus rubecula)

· Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)

· Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla)

· Tórtora (Streptopelia turtur)

· Tudó (Columba palumbus)

· Ull de bou (Troglodytes troglodytes)

· Verdum (Carduelis chloris)

· Xoriguer comú (Falco tinnunculus)

· Xot (Otus scops)

 

Mamífers:

 

Senglar, cabirol, toixó, guilla, gorjablanc, geneta, porc espí, conill, llebre, esquirol, mostela, rata cellarda, ratolins, musaranyes, rat-penats.

 

L’HOME I LA RIERA: PATRIMONI CULTURAL I HISTÒRIC

Per als pagesos i bosquerols, la proximitat de l’aigua ha estat una font de riquesa. S’ha aprofitat l’aigua, la força de l’aigua, els arbres de ribera, i les plantes i fauna associada. La riera de Pineda conserva un ric patrimoni, testimoni de la relació humana amb els cursos d’aigua.

Molins amb recs i rescloses

La riera de Pineda ha estat un curs d’aigua que, històricament, ha tingut un intens aprofitament hidràulic. Nogensmenys, segles enrera se la coneixia amb el nom de “la riera dels nou molins”. En efecte, tot i que la nostra riera no és un curs de grans cabals ni vigorosos saltants, oferia unes condicions prou òptimes com per establir diversos sistemes hidràulics formats per quatre elements bàsics: una resclosa, un canal o rec, una bassa per emmagatzemar les aigües i un molí.

La resclosa era una paret construïda a sobre la llera de la riera. Hi tenia una disposició perpendicular o diagonal en relació amb el curs d’aigua. La resclosa té com a funció regular les aigües de la riera de manera que una part d’elles, un cop elevades, són derivades cap al rec que arrenca d’un dels extrems del mur. La resta salta per sobre de la paret i continua riera avall.

El rec condueix l’aigua fins a una bassa on s’emmagatzema. Té un pendent inferior que la riera aconseguint que, amb el pas de la distància, pugui guanyar desnivell respecte el curs d’aigua que hi va paral·lel. Així, en assolir la bassa d’emmagatzematge, s’ha aconseguit un salt artificial amb més metres d’alçada.

L’objectiu de la bassa és garantir que el molí disposi d’un volum d’aigua suficient quan hagi de fer la mòlta del gra per transformar-lo en farina. En alguns casos és la mateixa resclosa inicial la que fa la funció de bassa.

 

Quan arriba el moment de moldre, des de la bassa s’obren unes comportes o bagants des d’on l’aigua, per una conducció, es precipita amb força fins al molí que està uns quants metres per sota. Unes pales transmeten la seva força de manera que, a través d’un reguitzell de dents o engranatges, acaben movent-se les moles sota les quals s’ha dipositat el gra que es transformarà en farina. Un cop superat l’edifici del molí l’aigua torna a la riera per un canal de desguàs, el carcavà, o bé la recull una nova canalització fins a conduir-la a un altre molí situat a menor alçada. Així, la mateixa aigua pot ser reaprofitada en diverses ocasions.

A la riera de Pineda hi trobem ben representats els quatre elements descrits en diferent grau de conservació. Actualment queden vestigis de deu molins. Probablement, és la riera del Maresme que més n’ha tingut. En pergamins dels anys 1066 i 1094, alguns d’ells ja se’ls anomena.

1. Molí de més amunt del Salt: molt tapat de vegetació, la gent gran de la zona no en sabia l’existència o no l’identificava com a molí. Del molí pròpiament, no en queda res, però si de la bassa de l’aigua i del forat de sortida en pendent, que ens ha permès identificar-lo. També de la resclosa.

2. Molí de can Mas: la gent gran de la zona considera que és el primer molí de la riera. Molt cobert de romegueres, es distingeix perfectament la via de sortida de l’aigua del molí. La resclosa, situada on es troben el sot de l’Aram amb el sot del Salt, es conserva en bon estat, i se la coneix com “la Gorga de l’aigua”.

3. Molí de mas Furriol: enfront mateix de la casa, tot i que no pertany a la mateixa finca. La resclosa és al pla de cal Capità, i conserva bé el darrer tram del rec, i les parets del molí, però no la teulada.

4. Molí de can Buc de les Nogueres: té la resclosa davant mateix de la sortida de l’aigua del molí anterior, conserva bé el rec, i el molí està habilitat com a vivenda.

5. Can Cornei: molí molt ben conservat, restaurat recentment, enfront del restaurant que hi ha a can Marquesó. La resclosa es troba a l’alçada de ca la Verda, poc després del molí anterior. És el darrer molí que va estar en funcionament.

6. Molí de can Bufí: enfront de la masia del mateix nom, està molt tapat de vegetació i molt arruïnat.

7. Molí de can Vert: enfront del mas del mateix nom, i sota can Basart. Conserva molt bé el mur de pedra del rec, la bassa i la caseta del molí, tot i que per dins no en queda res.

8. Molí de can Marquès: la resclosa recollia l’aigua del molí anterior. Es conserva algun tram del rec en mal estat, la bassa ha estat engrandida modernament, però l’estructura del molí encara es veu força bé, amb la seva mola. És probable que aquest sigui un dels molins citats al document del 1066.

9. Molí de can Bauveta: no en queda res, perquè estava just sota l’autopista. L’aigua venia directament del molí de can Marquès, i d’aquí anava cap al pont del Diable fins al molí de Castellar o de sant Jaume.

10. Molí de Castellar: és el darrer que coneixem. L’any 1940 el molí va ser ampliat i habilitat com a vivenda. El rec i l’antiga bassa han quedat soterrats, i tampoc queda res dels mecanismes del molí.

 

Olles de calç

La producció de calç per a la construcció, emblanquinar cases o ús agrícola, ha tingut una certa importància al Montnegre fins a mitjans segle XX, com ho demostra l’existència de deu forns al terme d’Hortsavinyà.

S’extreia pedra calcària de pedreres properes al forn o olla de calç. Aquí es feien coure durant dies a 900 o 1000º C, i la pedra quedava calcinada, transformant-se en grumolls de calç viva.

Arran de riera trobem dues olles de calç:

Olla de can Pica: es conserva sencera, encara que en un estat precari. Situada gairebé a dalt de tot de la riera, i al costat de la pista d’Hortsavinyà a Calella. Va fer les darreres cuites a la dècada dels 50, i per les seves característiques, sembla el forn més modern.

Olla de can Marquès: situada enfront del molí, a l’altra banda de riera, té l’entrada en mal estat, però la resta força bé. Ben a prop, a la pedrera de can Vert, hi havia hagut dues olles més que van funcionar fins els anys 60. Van ser les darreres del Montnegre en actiu.

Carboneig

Havent estat el carboneig la font de riquesa més important de Sant Pere de Riu i Hortsavinyà, en els seus boscos hi trobem un gran nombre de places carboneres, forns de carbonet als marges dels camins, i algunes súties en llocs plans, també per fer carbonet.

La gent del Montnegre, fins a finals dels anys 50, més que agricultors o ramaders, eren pagesos bosquerols. Els productes de la terra, l’aviram i el bestiar els permetia d’abastar-se de quasi tot allò que havien de menester per a sobreviure. El que sobrava ho venien, beneficiant-se d’uns ingressos suplementaris.

El que feia, però, ingressar diners a la casa era la feina de bosquerol, l’aprofitament dels recursos del bosc, com el suro, la fusta, les feixines i, sobretot, el carbó, font d’energia emprada a totes les cases fins a l’aparició de la bombona de butà.

A les places carboneres, s’empilaven els troncs tallats d’alzina de mida mitjana – les bitlles – en la disposició escaient perquè tot el procés de carbonar fos el correcte. Es cobrien de branques i terra -l’embalall-. Això era la pila, que un cop preparada, s’encenia i la llenya es cremava de forma incompleta fins a reduir a una quarta o cinquena part el seu pes inicial i esdevenir carbó. Un bon carboner convertia una tona de llenya en una carga i mitja o dues cargues de carbó, és a dir, entre 180 i 240 quilos, depenent de si la llenya era més o menys tendral. Durant els primers dies calia bitllar la pila cada tres o quatre hores, és a dir, alimentar-la afegint-hi més bitlles. Segons les dimensions de la pila, el procés podia durar fins a quinze dies o un mes.

Com en els temps prehistòrics, algunes balmes – petites cavitats de les roques – , eren aprofitades pels carboners per aixoplugar-se. Un cas especial és el de la Cavorca, una petita cova que un carboner tortosí arreglava per viure-hi amb tota la família durant els mesos que durava la temporada del carbó. De tota manera, el més normal era que els carboners que no tenien la casa a prop d’on estaven treballant, es construïssin les barraques de carboner, fetes amb els mateixos materials que la pila carbonera: fusta, branca, terra i pedres. Quedaven molt ben aïllades de la pluja i del fred, i un carboner bregat en aquesta feina trigava uns dos dies a fer-se-la.

Aqüeductes

L’aqüeducte romà de can Cua és un símbol de Pineda, però en aquesta zona hi havia més aqüeductes. Sota la font del Ferro hi ha una arcada que formava part d’una conducció d’aigua (potser del mateix aqüeducte romà). La mateixa funció tenia el pont del Diable, i un tros més avall de riera, hi ha restes de construccions que podrien ser d’altres aqüeductes.

L’aqüeducte romà dels segles I-II dC. és possiblement la construcció més representativa i singular de la conca baixa de la riera de Pineda. La seva execució posa de manifest que, ja fa 2000 anys, la vall de la riera tenia una rellevància agrícola i poblacional que no poden ser menystingudes. Bona part del que avui sabem de l’aqüeducte ho devem a l’estudi realitzat per Francesc Prat i Puig, l’any 1933, que fou premiat per la Secció històrico-filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Segons aquest estudi i, a partir dels vestigis trobats, al conjunt de la canalització se li suposa una longitud d’uns 3,5 kms, des de les rodalies de Can Bufí fins a Can Roig. De fet, la part que tots coneixem és el petit tram de les arcades que es van bastir per tal que la canalització per conduir l’aigua pogués salvar el torrent de Can Cua. S’ha de tenir en compte que més cap a mar, poc després de passar Can Palau de la Guitarra, la canalització havia de superar un altre torrent força més ample. Prat i Puig suposa que en el seu moment van existir entre 17 i 20 arcades de les quals no n’ha quedat cap dempeus. Tot i això, l’engròs de l’antiga canalització es creu que era subterrània i, per tant, no perceptible a simple vista.

Les amplades del canal oscil·laven entre 25 i 32 cm al fons i fins a 34 en la part més alta. El seu fons anava recobert amb una capa d’uns 6 o 7 cm de rajol trinxat lligat amb calç (el que s’anomena tècnicament opus testaceum) i sobre del qual es disposava una capa d’1 cm amb una escampada de calç molt clara. Aquesta capa més prima podia servir perquè les matèries en suspensió de l’aigua no s’hi aferressin i fer-la, així, més lliscant (tècnica que rep el nom d’opus signinum).

Can Cànoves

Can Cànoves és un dels grans casals medievals de la vall de la riera de Pineda que disposa de torre de defensa pròpia i una notable pallissa. El paratge s’esmenta com a mínim l’any 1148 (alodio de Canuis). Com el conjunt de casals més antics de la contrada, s’aixeca en un emplaçament estratègic i a certa alçada, mai al fons de la vall (excepte els més moderns, és clar). Des d’aquests emplaçaments es disposa de perspectives dilatades des d’on és més fàcil guaitar el territori i prevenir perills. Can Cànoves centrava un gran veïnat de l’antiga parròquia de Santa Maria de Pineda conegut amb el nom de Camós. Al fogatjament executat l’any 1497, dels 79 focs que té el terme parroquial de Santa Maria, 24 corresponen a Camós. Per fogatjament s’entén la relació que, entre els segles XIV i XVII, es feia dels “focs” o de les cases habitades distribuïdes per localitats, termes i demarcacions superiors amb la finalitat de recaptar el fogatge. És a dir, una contribució per casa o llar habitada.

Camins

La riera ha estat via de comunicació entre Hortsavinyà, Sant Pere de Riu i Pineda. Als indrets més muntanyencs, com al Sot del Salt o al Sot de l’Aram, una drecera acompanyava el curs de la riera. La del sot del Salt, que atravessava la riera divuit vegades, va ser destruïda el 1985 per les excavadores, i la del sot de l’Aram és plena d’arítjols, fent quasi impossible el pas.

Fins cap al 1920, hi havia camí de carro des del mas Furriol fins al Salt de l’Aigua, però del mas Furriol en avall, els carros passaven per dins de la riera, sortint-se’n només en curts trams per esquivar les rescloses dels molins.

Els carros tenien molts problemes per passar, sobretot en temps de pluges, però dos grans propietaris de la vall de la riera s’oposaven a cedir uns metres al costat de la llera per fer-hi un camí transitable.

El batlle de Pineda, Serra i Moret, va aconsellar a la gent de les masies que es posessin tots d’acord i obrissin el camí en una nit, i que immediatament hi fessin passar els carros. D’aquesta manera, el fet consumat quedaria legalitzat. I en una nit, d’amagat, i sense ajuda del diable, una bona colla de bosquerols i traginers van fer el camí des de can Bauveta (sota l’autopista) fins al Camí Ral (N-II).

Diferències entre dreceres, camins de bast, camins de carro, camins ramaders

Els camins del Montnegre es van fer per a satisfer les necessitats de desplaçament de persones i dels productes del bosc. Hi ha una xarxa d’antics camins públics, actualment molt malmesa per desconeixement, per manca d’ús i de manteniment, perquè han estat tallats per pistes forestals, o per apropiació il·lícita.

Al Montnegre, alguns eren camins ramaders, dits així perquè hi passaven els ramats quan feien la transhumància cap al Cadí o el Pla d’Anyella. La majoria, però, estaven pensats per les feines de bosc.

Un corriol o drecera és un camí molt estret, per on només hi passen les persones sense cap mena de bestiar. Poden ser molt drets i molt ràpids, però també molt cansats.

Un camí de bast és un camí per on hi pot passar un animal de càrrega. És més ample, perquè el bast – una mena de cabàs gros a cada costat del llom – i el matxo poden fer una amplada de 1’5 metres. Aquest tipus de camí era el més freqüent en aquestes muntanyes, i és el més agraït per a fer excursions. Com la drecera, cerca la via més curta, però no pot tenir desnivells molt sobtats, perquè el matxo carregat no hi voldria passar per por de caure. Els desnivells es guanyen molt gradualment, evitant la fatiga, i gairebé sempre passen per dintre bosc, a l’ombra.

El camí carreter requereix més amplada, per passar-hi els carros. Tampoc pot tenir desnivells sobtats, però fa més volta, perquè allà on hi ha massa pendent o massa roca, no es podia obrir. Molts d’aquests camins carreters es van eixamplar més fins a fer-los aptes per a cotxes.

Llegendes

Dones d’aigua al Salt

Ben a prop del Salt de l’Aigua hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena hi anaven a fer bugada, i estenien la roba en unes pedres planes que hi ha poc més amunt. Un mosso d’una de les masies d’aquell veïnat, sabent que la possessió d’una peça de roba de les dones d’aigua assegura benestar material i felicitat per a tota la vida, s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrera, per por que no l’empaitessin. Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i es va anar desfilant sense que ell se’n adonés. Quan va arribar a casa, ja no li quedava res. Les dones d’aigua van recuperar el fil i van tornar a fer la peça de roba.

El Pont del Diable

Una nit que la riera baixava molt plena, una pagesa havia de travessar-la i no sabia com. Se li presentà el diable i li prometé fer un pont i acabar-lo abans no es fes de dia, si li donava l’ànima. La pagesa s’hi avingué, però més llesta que el diable, quan només mancaven posar unes quantes pedres, tirà una galleda d’aigua a un pobre gall, que en sentir la fredor es posà a cantar. Els diables, com els vampirs, només treballen de nit, i en sentir-lo, el diable cregué que es feia de dia i marxà esperitat sense acabar el pont. Com que no va complir el seu compromís, la pagesa tampoc li va haver de lliurar la seva ànima, i pogué passar a l’altra banda tranquil·lament.

MOLTA VIDA EN PERILL: EL TRAM DE PINEDA, AMENAÇAT

Entre el Montpalau i la serra de la Guàrdia, la riera deixa el terme d’Hortsavinyà i entra en el terme de Pineda. Aquí, l’estreta vall de Riu s’eixampla i es converteix en la vall de la Riera, amb camps extensos on es conreen hortalisses i vinya. Del pi de Pineda fins al mar, els canyars ocupen les dues ribes, i el bosc ha estat totalment eliminat, però fins al monumental pi de Pineda, la riera conserva un tram amb bosc de ribera, lledoners, alzines monumentals, ullastres, oliveres, oms, aladerns, acàcies, àlbers, sureres, magraners, o plantes protegides com els alocs i frarets.

En aquest tram tan a prop del poble, la vida animal és molt més intensa del que ens pensem. No només s’hi mouen amfibis, rèptils, i diverses varietats d’ocells grossos i petits, sinó també una bona colla de mamífers, com ratolins de bosc, mosteles, conills, esquirols, genetes, gorjablancs, guilles, toixons i senglars. Per tant, gairebé totes les espècies de mamífers que podem trobar al llarg de la riera, també freqüenten aquest tram.

El Pont del Diable, en realitat és un aqüeducte que formava part de la canalització que portava l’aigua des del molí de can Bauveta al molí de Castellar o de sant Jaume, el darrer dels deu molins de la riera de Pineda. Es creu que la base d’aquesta construcció és d’època romana.

Aquest patrimoni històric, tota aquesta varietat d’arbres i els animals que hi viuen corren un greu perill si les canonades de la depuradora es fan passar per dins de la riera. En canvi, si les canonades passessin per la carretera del costat, es podria aprofitar per arreglar-la, deixant-hi un espai per a vianants.

PROPOSTES DE LA PLATAFORMA

Un corredor natural de la muntanya al mar

El tram final de la riera de Pineda és el que previsiblement patirà una transformació més radical als propers anys. El fet que els seus marges estiguin classificats com a sòl urbanitzable pot contribuir a que el paper de corredor verd que han de tenir les rieres quedi estrangulat i posat en entredit. Per això és fonamental que, des del planejament urbanístic, se sigui conscient d’aquesta situació i s’actuï en conseqüència. Algunes de les mesures més clares haurien de passar per deixar lliure d’urbanització un marge força ampli a banda i banda de la riera. Això de manera que en aquesta zona de transició es recuperessin part de les espècies vegetals que s’hi desenvoluparien, potencialment, en els ambients de ribera. Així, amb el pas del temps, s’aniria consolidant una zona verda pensada amb criteris naturalístics que connectaria, sense solució de continuïtat, la costa amb la plana i la muntanya.

Regenerant el darrer tram de la riera com un espai natural amb la seva vegetació pròpia, els alocs i els oms arribarien fins a prop del mar, on es trobarien amb els tamarius. Amb un cabal d’aigua constant, també els verns podrien poblar les ribes fins prop del mar, , tal i com eren les rieres del Maresme antigament.

Per una ciutadania arrelada al poble

En les darreres dècades, Pineda ha crescut massa de pressa. Això fa més difícil la integració de tots els ciutadans en un sentiment de poble. La riera i la seva vall és l’únic espai agrari i forestal extens que queda al municipi, on trobem un important patrimoni històric que és una referència fonamental dels nostres orígens. L’espai urbà, massificat i despersonalitzat, s’ha fet amo i senyor de tot el territori, entre la carretera i la platja.

La identificació de l’individu amb el seu entorn és un factor bàsic per a la responsabilitat i participació a la comunitat. La persona i el grup es reconeixen en l’entorn i s’atribueixen les qualitats d’aquest com a definitòries de la seva identitat. Un entorn valorat passa a ser un factor de continuïtat, estabilitat i autoestima personal i col·lectiva, generant lligam al lloc, facilitant la conducta responsable i la participació. Un entorn ignorat, oblidat, no valorat, fomenta actituds negatives vers la comunitat, frustració, desarrelament.

La Plataforma vol que l’entorn natural que encara ens queda sigui preservat, dignificat, conegut i estimat, per tal que els ciutadans n’estiguem satisfets i orgullosos, i tinguem actituds més responsables i solidàries amb la comunitat i amb el planeta.

Una riera i una vall per a gaudir-la

Què tenim de valor a la vall de la riera? La riera, camins, camps, fonts, boscos, patrimoni històric, panoràmiques, el parc de can Martorell, Montpalau, la serra de la Guàrdia, i ben a prop, Sant Pere de Riu i el Parc Natural del Montnegre.

És desitjable l’aprofitament d’aquest patrimoni per a activitats culturals i mediambientals, per part de les entitats que ho desitgin i de les escoles, i també per a un turisme de qualitat a qui s’ofereix alguna cosa més que sol i platja. La vall de la Riera té prou elements per ser un magnífic espai lúdic, didàctic, de passeig i turístic. Només cal que no ens la deixem perdre i que entre tots la millorem.

RECULL ETNOLÓGIC

Alguns testimonis de persones que viuen o han viscut a prop de la riera.

Fragments de la recopilació efectuada per Daniel Rangil Brunet.

Fauna de la riera

“Arran del molí de davant, hi havia la gorga que desviava l’aigua cap al molí d’en Buc. Abans baixava molta aigua per aquesta riera, i sota la gorga era fondo i ens hi banyavem. Fins a l’any 73, aquesta riera, d’aquí en amunt, era plena de crancs, de barbs i d’anguiles. Les anguiles les agafavem amb una fulla de figuera, perquè si les arreplegavem amb les mans ens relliscaven i s’escapaven. Pels barbs, agafavem un cove i l’ompliem de branques i arrels, i l’enfonsavem a l’aigua encarat a un racó on es podien amagar els barbs. Llavors, amb un pal burxavem el racó i els barbs s’amagaven dins del cove i només l’haviem de treure de l’aigua.” (Juanita Muntané, Mas Furriol)

Festes.

La festa major de Sant Pere de Riu és el 10 d’agost, sant Llorenç, i no se’n feia cap altra, però aquesta la feiem durar tres dies. Convidavem als parents d’altres pobles i venia molta gent de Pineda, d’Hortsavinyà, i fins de Sant Feliu de Buixalleu i Girona. Jo convidava a la Pilar de can Soler, i ella passava la festa a casa, i quan era la festa d’Hortsavinyà ella em convidava a mi.

Es feia missa, i en acabat, una ballada de sardanes al pati de l’església. Els músics anaven a dinar repartits per les cases, i a la tarda es feia ball a can Bufí. L’endemà la festa seguia a cada casa. Matavem aviram i el que convingués. (Juanita Muntané, Mas Furriol)

Molins

“Després del de can Buc venia el de can Cornei, davant de can Marquesó. Al molí mateix hi vivien.

Després passava pel de can Bufí, i d’allà venia a la bassa d’aquí casa, en aquella barraca. Ara, les moles, tot és enterrat. Veus aquesta paret, d’allà? Ens baixava l’aigua del molí de can Cornei, venia per aquest rec, i llavors d’aquí, travessava la riera i anava al de can Marquès, en aquella bassa gran que hi ha, que era la del molí, i de can Marquès, quan havien fet la feina, anava cap a can Bauveta. El molí de can Bauveta era una barraca com aquesta i ara està tot enterrat a sota l’autopista. I des d’allà, ja anava a Sant Jaume. D’allà en avall, no sé que n’hi hagués cap més.

Jo era molt amic dels vells -em penso que vaig néixer vell, jo-, sempre estava enmig dels vells, que m’agradava, m’explicaven coses, i aquest en Basart -el veí d’aquí davant-, sempre havia estat aquí, i es clar, ho sabia bé tot això, i m’ho explicava. M’havia dit que al molí de casa encara hi havia molrat, perquè abans, com que plovia més, se sembrava més aviat a lo alt, perquè els baixos tot era aigua. Jo me’n recordo que aquí davant, aquesta feixa que tenim aquí davant, fins al mes de juny o juliol de vegades encara no hi podiem entrar, de l’aigua que plorava de la muntanya, tot era aiga, no s’hi podia entrar a treballar, no. Hi havia aiga, i les aigues tiraven avall.” (Santiago Soler, can Vert)

“El molí de can Mas sempre el som vist igual, i aquelles parets no cauen ni pels dimonis, sempre el som vist igual. N’hi havien uns quants i el de més amunt era aquest.” (Maria Parcet, can Mas)

El camí de Pineda

“Els carros havien de passar pel mig de la riera, i el caminet del costat era ben estret, que si et fallava el peu t’haguessis estimbat a baix, per passar-hi una persona o un matxo de bast. Els carros, quan arribaven a can Furriol, ja s’havien de ficar a la riera, i no en podies sortir fins que arribaves a Pineda. Baixaven el carbó i ho baixaven tot per allà. De vegades s’encallaven, i la feina que tenien. I si hi havia massa aiga, no podien baixar.

Fins que es varen ajuntar molts, i van començar a fer la carretera perquè hi pogués passar un carro i prou, i cap a baix a les sénies protestaven”. (Maria Parcet, can Mas)

“Aquí hi havia un camí, un corriol, perquè els carros passaven per baix, per la riera, i els homes passaven per dalt. Els animals ja passen per dintre l’aigua, però la gent passava pel corriol. Aquí no hi havia cap casa que tingués carro, anaven amb matxos de bast. Can Furriol era el magatzem del gènero, del carbó i allò. Fins can Furriol els carros encara hi arribaven. Allà la pedrera encara veuries a la pedra les roderes dels carros. Mira si n’havien passat de viatges per allà…

No la volien deixar fer, la carretera. Hi havia en Tapiola de Pineda, i el capellà de Pineda, en Casulleres. Aquells no volien de cap manera. Eren els dos propietaris que agafaven més terra pel cantó de la riera. Però llavors en Serra i Moret va dir:

-”Mireu, feu això: a la nit agafeu el magall i eines, i només que hi hagi… res, que hi pugui passar un carro i un tamboret, i llavors que vingui”.

I així ho varen fer, amb una nit. D’aquí el pont de ca la Quela -que fins aquí arribava en Casulleres, quasi- fins al pont de Pineda, a la carretera. Es van posar d’acord tots els veïns, d’Hortsavinyà, de Sant Pere, de Pineda, de Calella. L’Esteve Moré de Calella, en Plademunt, van venir amb homes. L’endemà ja va ser oberta. Ho van netejar, aplanar-ho, i llavors en Plademunt, que tenia uns cavalls molt bons i unes arades de ferro, ho van llaurar-ho i treballar-ho per a esplanassar la terra, perquè abans plovia molt i tot eren xaragalls i reguerots, i … collons! En Casulleres pujava cada dematí a veure que no li fessin la carretera, i quan va pujar, els carros ja arribaven aquí dalt. Es treia el barret i el rebotia a terra… En Basart m’ho explicava: “si haguessis vist aquell home, enrabiat!”, em deia.” (Santiago Soler, can Vert)

Carboners

“Una mica més avall del Salt, hi ha una cova. Hi havien viscut tortosins que hi venien a fer carbó. Pujant queda a la dreta, a la part soleia, però molt a prop de la riera. Travesses la riera i és allà mateix, hi ha unes parets de roca. Jo els hi havia vist, i tenien canalla. No hi devien quebre gaire, no sé com s’ho devien fer per dormir, perquè allò no era gaire gran. Del Salt cap avall no és molt lluny, “la Cavorca”, que en deiem.” (Maria Parcet, can Mas)

LES SOLUCIONS DEL QUADERN DIDÀCTIC “LA NOSTRA RIERA”

Un repàs a la història

La família del cim del Montpalau

Al cim del Montpalau, hi havia hagut, abans del castell, un poblat ibèric. Els ibers foren la primera civilització que es creà a Catalunya, tot i que el seu àmbit era més extens, s’estirava per la costa mediterrània des d’Andalusia fins a Marsella. Tot i així, les diverses tribus iberes que ocupaven les terres del que avui és Catalunya, tenien uns trets específics diferenciats dels ibers del llevant i del sud de la península; per exemple, en la manera de governar-se, que allà es basava en el poder unipersonal del cap militar o de la tribu, i aquí es basava en l’existència de senats o consells d’ancians, i només es delegava el poder en una persona en temps de guerra.

Es considera que la civilització ibera va durar des de l’any 600 a. C., fins al 50 a. C., però eren la mateixa gent que ja hi havia des del 1000 a. C. Van crear la seva pròpia cultura, la seva llengua i escriptura, fins que al segle I a. C., es van anar integrant en la cultura de l’imperi romà, que va imposar el seu poder als pobles ibers. Tot i així, molts elements de la cultura ibera van perdurar durant molts segles, i els podem considerar com els avantpassats del poble català o com els primers catalans.

Els laietans eren el poble iber que ocupaven la franja litoral des del Garraf fins al Montnegre.

La mare romana del turonet de can Roig

Al turonet de can Roig hi havia una casa romana, on arribava l’aigua de la riera de Pineda, que desviaven a prop de can Bufí, i conduïen canalitzada per recs, mines i aqüeductes, fins a la casa, en un trajecte d’uns 3’5 km.

Pere Joan Sala, cabdill remença

El s remences eren pagesos sotmesos als senyors feudals, gairebé esclaus. Vivien en masies que el senyor feudal s’havia apropiat, i no podien marxar-ne i anar a viure a una altra casa pròpia si no pagaven un fort “rescat” anomenat “la remença” al senyor. A més, li havien de pagar impostos i estar sotmesos a les seves ordres, i moltes vegades, als seus capricis. El senyor feudal es justificava en un conjunt de lleis i costums anomenats “els mals usos”.

Els remences es van rebel.lar contra aquesta tirania, i després de molts anys de denúncies i revoltes, el 1455 el rei va suspendre els mals usos, però els senyors feudals no van obeir la decisió reial.

E 1462 esclata la Primera Guerra Remença i dura 10 anys. Acabdillats per Francesc de Verntallat, un home molt astut, els remences no van conèixer la derrota, però tampoc aconseguiren acabar amb la tirania feudal. Verntallat reclamava la llibertat de poder canviar de casa i la supressió dels abusos.

La Segona Guerra Remença dura només mig any, els anys 1484-1485. El líder és ara Pere Joan Sala, que reclama que la terra és dels pagesos que la treballen i no pas dels senyors feudals que els hi havia pres uns quants segles enrera. Per tant, no reclama només el final dels abusos, sinó també la propietat de la terra per als remences. La seva guerra va ser més oberta i va arribar amb un miler de pagesos mal armats a prop de Barcelona. Inicialment, va obtenir victòries militars, i els seus homes van assaltar el castell de Montpalau, on van enderrocar la torre, símbol del poder feudal, que encara avui podem veure tombada i trencada.

Però a diferència de Verntallat, Sala es va deixar portar més per el cor que per el cap, i això el va perdre. Fou derrotat, l’exèrcit remença va quedar desfet, i ell capturat i esquarterat. Però la seva guerra no fou inútil. El rei va veure clarament que no s’acabarien les guerres fins que no s’acabessin els mals usos, i un any més tard, el 1486, va signar “la Sentència de Guadalupe”, document que suprimia definitivament els abusos feudals.

Els molins de la riera de Pineda

A la nostra riera, hi ha actualment deu molins o les seves restes. El de més avall, l’únic que hi ha en terme de Pineda, és el de Castellar o de Sant Jaume, tot i que molt modificat, ja que el 1940 va ser ampliat i habilitat com a vivenda, i dels mecanismes del molí no en queda res.

Endevina! Els animals de la riera a Pineda

viu a dalt dels arbres i surt de dia Esquirol

pot pesar fins a 130 kg Senglar

surt de nit i li agrada viure als penyassegats Duc

viuen en colla, en caus a terra amb moltes sortides Conills

pot pesar 18 kg i viure 15 anys Toixó

pesa menys de 250 g i viu 36 anys Gripau

caça molts ratolins Duc

les femelles viuen en grup i els mascles, sols Senglar

quan hi ha perill, pica de peus Conill

primer viu dins l’aigua, i després en llocs humits Gripau

cada un té uns quants nius esquirol

al Montnegre, no n’hi han gaires Duc

diposita els excrements en foradets que fa a terra Toixó

remena el terra amb el musell Senglar

fa servir la cua per abrigar-se Esquirol

amb les ales desplegades, fa més de 170 cm. Duc

surt de nit i només menja vegetals Conill

en cas de perill, surt del cau encargolat per rodolar avall Toixó

De 0 a 6 respostes encertades: vas força peix. Si tens interès pels animals, et convé llegir llibres que en parlin. N’hi ha molts i per a totes les edats.

De 7 a 12 respostes encertades: t’agraden els animals i en saps algunes coses. Si el teu interès per ells es manté, aprendràs moltes més coses.

De 13 a 18 respostes encertades: t’apassionen els animals i en saps moltes coses. Si vas a la riera, entre el pi de Pineda i el pont del Diable, i observes amb atenció i respecte, a més d’ocells molt variats, pots trobar per terra rastres de mamífers, com petjades a les basses, caus als marges, restes d’aliments, femtes… Ah! Si les has encertat totes, ets un crack!

Sopa de lletres

Horitzontals:

1. Teixó

2. Duc

3. Salamandra

4. Serp

5. Conill

6. Sargantana

7. Rossinyol

 

Verticals:

1. Granota

2. Mussol

3. Talp

 

 

Encreuat.

 

10

1 M O L I

2 H O R T S A V I N Y A

3 T N O P

4 F O N T S

5 P O L L A N C R E

6 C A N Y E S

7 A L Z I N A

8 A L O C

9 A Q U E D U C T E

 

RIALS, UN PARATGE HISTÒRIC

El paratge de Rials és enclavat al lloc on la riera comença el seu darrer tram, el més pla i definit per la confluència entre la mateixa riera de Pineda i els torrents que baixen per Sant Pere de Riu i el torrent que baixa de Can Carreres, el torrent de Vall o d’anar avall. Arqueològicament la zona presenta restes de les obres de l’aqüeducte romà que captava aigües en aquesta àrea i d’aquesta petjada encara conservava un petit pont de l’autopista que ha estat ocultat però nom malmès per aquesta obra.

La primera menció documental conservada és del 21 de desembre de 1184 en una donació a favor de Rocarossa. Aquest esment és ràpidament continuat per una altra donació a favor del monestir de Sant Pol de 30 d’octubre de 1185 . Pot semblar poc impressionant però cal recordar que el castell de Montpalau té el seu primer esment conservat al 1113 i no per això es limita la seva importància. Els Rials comptava amb un mas del tot desaparegut, el mas Ladrera que arribava fins a Montpalau i que era datat el 31 de desembre de 1056 . Era una zona sota domini directe del Vescomte de Cabrera i repartida entre molts masos.

La capbrevació de 1505 de la casa de Cabrera, a fi de posar ordre i fer net després de l’aplicació, ja completa, de la Sentència Arbitral de Guadalupe ens permet apropar-nos a la seva complexitat.

Per capbreu es pot entendre el document o manual on hom anotava les confessions o els reconeixements fets pels emfiteutes als senyors directes per tal de servar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals. Especialment, escriptura pública on consta el reconeixement que fa l’emfiteuta dels drets del seu senyor directe sobre els immobles que el primer té en domini útil, com a resultat d’un procés judicial anomenat causa de capbrevació.

L’emfiteusi era el contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (emfiteuta) el domini útil d’una cosa immoble, tot retenint-ne el domini directe, a canvi de rebre un cànon de l’emfiteuta o senyor útil.

Masos de la Vall de la Riera segons la capbrevació de la Casa de Cabrera (any 1505)

MAS

SUPF.

Llevant

(est)

Migdia (sud)

Ponent (oest)

Tramuntana(nord)

TEULADA, mas

20

Corney de Vall

Marquès i Ferrer

Ferrer

Corney

Teulada

3

Martorell

Coma de Vall

Coma de Vall

Ferrer

Teulada

8

Coma de Terra

Aromir de Vall

Oliver-Boigues

Bofí

Teulada

Molí amb aigua de mas Corney

Oliver Bohigas

4

Bofí, Teulada, Coma de Vall i Aromir

Serra de les Bohigues

Serra de les Bohigues

Casa de Camós

Marquès

Coma

Castellar

Serra de Bohigues

Mas Marquès

Marquès

Alamany (abans Sabater)

Marquès

Rafart

Coma de Vall

Marquès

Marquès

Ladrera

Bofí (abans Corney de Vall)

Camps i Teulada

Marquès

Molí

TAPIOLA, mas

Tapiola

(casa de Roger)

Tapiola (casa de Roger)

Riera de Riu

Mas Serra

Tapiola del Mas

1

Riera de Riu

Tapiola

Coma de Menola

Camí públic

Tapiola del Mas

1

Riera de Riu

Tapiola

Rafart (abans Cànoves)

Feixa de Rials

Ferrer de Riu

Molí

Marquès

Bofí

Cànoves

Camí

Oliver Citjar

-

Riera de Riu

Ladrera

Teulada

Riu de Munt

CORNEY DE VALL (abans Lledó de Riera)

10

Marquès

Riera de Riu

Riera de Riu

Corney de Vall i abans Lledó de Riera

1

Flaquer

Casa de Menola

Casa de Menola

Casa de Menola

Corney de Vall

Molí

Que havia estat de Mas Ros i 1/8 del molí de Donadeu

SIMÓN DE RIU, mas

1

Corney de Vall

Torrent de Vall

Marquès

Corney de Vall

Simon de Riu

½ molí computat amb el de Corney

CORNEY DE MUNT, mas

80

Bofí

Teulada

Teulada, Simon, Julià, Asbert, Moner, ara Nualart

Rierany

Corney de Munt

Molí fariner

Coma, mas

1

Riera

Coma, mas

Serra de Soler

Serra de Soler

Coma, mas

1

Riera

Coma, mas

Martorell

Teulada

Castellar des Portellar, mas

1

Coma de Serra

Aromir

Oliver Bohigues

Marquès

O sigui, els masos que ordenaven són coneguts: Corney de Munt que és l’actual Corney; Corney de Vall que, actualment, és Bofí o Bofill; que al seu torn ja existien, però de dimensions més petites, Mas Teulada i Tapiola, can Marquès, masos de gran importància a Sant Pere de Riu i a Pineda.

S’ha de tenir en compte que aquest “croquis cadastral” no és del tot complet ja que la documentació de les capbrevacions recull les terres sotmeses a càrregues per un senyor i res més. Pot haver a la mateixa zona altres masos i altres terres tingudes sota domini directe d’un altre senyor.

Vegeu Pons-Rodríguez, Els topònims…88, 3

Vegeu Ibidem, 85, 3

Ibidem…

Ibidem, 26, 2

Capbreu de la casa de Cabrera al terme del Castell de Montpalau. Notari: Joan Camps, 1505, març, 10 – 1508, abril, 8, AHFF.

Si el nom del mas va en majúscules vol dir que les afrontacions i superfícies es refereixen a tot el cap mas. Si es troba en minúscules vol dir que les afrontacions es refereixen a una terra tinguda per dit mas de referència.

La superfície ve donada normalment en jornals de bous que equivalen a 4.899,6 m2