CAL VEDAT: CRÒNICA D’UN ENDERROC ANUNCIAT

(01/11/07)

 

Dissabte, 27 d’octubre, va començar a executar-se l’enderroc de la masia de Cal Vedat, al barri de Poblenou (Pineda de Mar). D’aquesta manera es posava punt i final a un litigi que es perllongava des de l’any 2002. Al marge de les qüestions estrictament tècniques i de tota la polèmica que ha envoltat el conveni urbanístic subscrit entre la propietat i l’ajuntament, l’afer de Cal Vedat ha estat tot un exemple del que no ha de ser la gestió del nostre patrimoni i de determinades formes de fer política. Per altra banda, l’enderroc de la masia posa de relleu, per enèsima vegada, el difícil que resulta la convivència entre el desmesurat creixement urbanístic que està patint el Maresme i la preservació dels elements arquitectònics que constitueixen part del nostre patrimoni col·lectiu. És cert que molts d’aquests elements no gaudeixen d’una gran espectacularitat però són la mostra local i popular d’una arquitectura que encara avui dia introdueix una certa personalitat als nostres nuclis urbans, ja prou maltractats i desfigurats. Més encara, quan alguns d’ells podrien ser clarament revaloritzats esdevenint petits equipaments o serveis d’ús social o cultural de proximitat.

 

Doncs bé, això que s’acaba de dir és el que des d’algunes entitats s’havia intentat aconseguir per a la masia de Cal Vedat, únic referent històric i del passat agrícola que restava al centre d’un densificat barri com el de Poblenou, a Pineda de Mar. Sent conscients que hi havia un conveni subscrit i que la propietat tenia dret a uns aprofitaments reconeguts, des de 1992, pel Pla General, es feren propostes per intentar compatibilitzar aquests aprofitaments amb la preservació de la masia i el manteniment de la zona verda circumdant. En aquest sentit s’havien donat passes significatives. En primer lloc, al febrer de 2003, una resolució emesa pel Parlament de Catalunya, d’acord amb els informes previs del Departament de Cultura, reconeixia que l’edificació podia ser declarada com a Bé Cultural d’Interès Local, d’acord amb el seu valor històric i arquitectònic. En segon lloc, el novembre de 2004, un informe tècnic emès per la Direcció General d’Urbanisme dictaminava que l’edificabilitat de la finca s’havia de reajustar de manera que es respectés la masia.

 

Per tant, sembla que es disposava d’unes eines prou rellevants com perquè es poguessin fer jugar a favor de la preservació de l’edifici. Com és que al final no ha estat possible? Més enllà de les qüestions legals i de propietat, que hi són, aquí caldria emmarcar determinades actituds polítiques i per una manca de voluntat en defensar aquest tema. Hi ha alguns fets que així ho reflecteixen. En primer lloc, per part del nostre ajuntament, mai va ser resposta la sol·licitud feta per les entitats d’incoar el corresponent expedient per declarar la masia com a Bé Cultural d’Interès Local, d’acord amb el que estableix la Llei del Patrimoni Cultural de Catalunya (proposta presentada el juny de 2005). En segon lloc, en el discurs dels representants polítics mai s’han incorporat com a arguments per a la defensa de l’edifici els informes favorables emesos des de la Generalitat. Tampoc se’ns va aclarir mai quina era la força vinculant real que tenien aquests informes. La majoria de passes donades pels representants polítics no han sigut per convicció pròpia sinó com a reacció a les iniciatives que es posaven en marxa des de les entitats que defensàvem la preservació. I ara, finalment, arribem al moment de la sentència judicial, una sentència judicial que, per cert, autoritza l’enderroc per una qüestió bàsicament tècnica i de procediment però que ni tan sols esmenta els informes emesos des dels diversos àmbits de la Generalitat.

 

En el final d’aquest procés hi ha un aspecte que resulta especialment greu i que és la manera com s’ha conegut la sentència la qual fou notificada, a l’ajuntament, el passat mes d’abril. Com és possible que l’alcalde de la població d’aquell moment, Sr. Joan Morell, no comuniqués el sentit del seu veredicte i que deixés passar el període d’apel·lació sense que ningú en tingués coneixement? Les entitats del municipi que havíem treballat durant llarg temps per cercar una solució no mereixíem una resposta encara que fos per una simple qüestió de respecte i cortesia? Això, independentment de quin hagués estat el resultat definitiu de l’assumpte que ens ocupa. A on queda la “participació ciutadana” que tant es reivindica quan s’apropen les eleccions? Possiblement si la manera de procedir hagués estat una altra, llavors encara hauríem pogut fer valer jurídicament alguns dels arguments que, en no fer-ho, ni tan sols s’han recollit a la sentència.

Sigui com sigui la masia ja és a terra i l’episodi de Cal Vedat no podrà ser reivindicat, precisament, com la millor manera del saber fer en l’àmbit de la política local. Fóra convenient que per prevenir errors similars en el futur tots aprenguéssim quelcom de la lliçó, especialment aquells qui tenen una major responsabilitat en la forma com ha acabat aquesta crònica d’un enderroc anunciat.

Escribe un comentario

Puede usar HTML:
<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>