EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC I ARQUITECTÒNIC DE LA VALL DE LA RIERA DE PINEDA. UN EXEMPLE D’APROFITAMENT HÍDRIC

J.M. Nolla i Brufau, Director de l’Institut del Patrimoni Cultural (UdG)

 

D’ençà d’uns anys (J. Puig i Cadafalch, L’arquitectura romana a Catalunya, Barcelona, 1934, 263 i fig. 326) i, sobretot, del moment de la publicació, exemplar, signada per Francesc Prat i Puig i editada per l ‘Institut d’Estudis Catalans (F. Prat i Puig, L’aqüeducte romà de Pineda, Barcelona, 1936), ens són conegudes detalladament les restes, extraordinàries des de múltiples perspectives, de l’aqüeducte de Pineda o de Can Cua, una obra notable d’enginyeria que havia servir per portar aigua viva al lacus de Can Roig, una vil·la romana disposada en un lloc excepcional, dominant damunt del punt d’unió de la vall de la riera i les terres planes i obertes de davant del mar. Un fet insòlit i rarament documentat de l’existència d’un sistema complex i costós per abastar permanentment aigua no per a consum d’una comunitat urbana sinó amb finalitats preferentment agrícoles. Recordem, a tall d’exemple, sense sortir de Catalunya, el cas notable de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) o el del Collet de Sant Antoni de Calonge (Baix Empordà) que podrien fer pensar en què aquesta solució tècnica era d’ús corrent i que, ser-ho, haurien deixat mostres suficients per recordar-ho, però que en realitat caldria considerar solucions excepcionals i rares i, per tant, de gran importància que s’han conservat almenys parcialment.

Tanmateix, com intentarem exposar seguidament, aquest monument no és únic sinó que es conserven altres restes d’èpoques diferents però totes valuosíssimes, que permeten copsar l’interès i l’enginy que generació rera generació amb que els habitants d’aquesta vall han sabut aprofitar, des d’òptiques ben diverses, el valor de l’aigua, un bé preuat i, en aquest país nostre, més escàs del que voldríem.

La descripció de les restes conservades al llarg de la riera en un recorregut aproximat d’uns 4 km es basa en una visita detallada efectuada al lloc el dia 25 de març de 2002 en companyia dels senyors Mercè Ramionet, Xavier Masllovet, Daniel Rangil i David Pavón, molt bons coneixedors del lloc i del seu interès patrimonial i natural i membres de la plataforma “Salvem la vall de la riera de Pineda” (NIF. núm. G62794599).

En el contraforts enlairats que dominen per llevant l’arribada de la vall a la plana que s’obre davant del mar, existeixen restes arqueològiques que cal associar a l’existència d’alguna vil·la romana, com la de can Roig (núm. 1), o altres estructures, també d’època romana que podrien pertànyer a altres establiments agropecuaris o a dependències menors i subsidiàries d’establiments més grans, jeràrquicament superiors: algun basament de columna tallat en pedra del país, ara aprofitat en funcions menys lluïdes, o fragments incorporats com a pedruscall en obres més modernes d’opus signinum de gruix i bona qualitat que procedirien de sòls o recobriments hidràulics d’estances de treball, de dipòsits o d’aljubs. És segur que uns i altres objectes no poden procedir de massa lluny. Versemblantment podria considerar-se, com a hipòtesi de treball, la possible existència sota la masia actual, coneguda amb el nom de la Rectoria Vella, i entorns immediats, d’un edifici rural d’època romana (núm. 2), ocupant una posició privilegiada de control i de domini sobre els conreus immediats i a molt poca distància de la via Augusta i del mar, en una posició similar a la del jaciment de can Roig, només lleugerament inferior.

Ja resseguint els entorns immediats de la riera, assenyalaríem, en primer lloc, l’existència sobre el marge dret, d’uns murs de gran potència (núm. 3), d’uns 4 peus romans d’amplada (1’20 m) en forma de T, amb el braç horitzontal paral·lel al curs de la riera i l’altre, perpendicular que s’endinsa i es perd en els conreus que ocupen els camps excel·lents a banda i banda del curs periòdic d’aigua. El parament és fet de bons blocs de pedra local, una calcària molt particular i granit, alguns prou grans, ben disposats conformant filades rectes i ben units amb morter de calç. Almenys, pel que hem pogut observar sense una neteja aprofundida, n’hi hauria dos de segurs i restes de com a mínim un altre, molt pròxims uns dels altres.

Per l’alçada on es localitzen, per la planta que dibuixen i per les peculiaritats del seu acabat, sembla que caldria explicar-los no tant en funció de la riera sinó dels camps de conreu on es perden. El gruix notable fa pensar en una tasca de sosteniment d’estructures superiors avui desaparegudes. S’ha assenyalat la descoberta de terrissa antiga en els camps immediats especialment evident després del llaurat preceptiu i anual. No és convenient anar més enllà. Caldria una actuació més decidida de neteja i excavació arqueològica per poder intentar explicar aquestes troballes.

 

Una mica més enllà, riera amunt, a molt poca distància de can Cua, també en el marge dret, es conserva, tallat un mur imponent d’opus caementicium (núm. 4) que pot resseguir-se sense massa dificultat en direcció als conreus immediats i que, en canvi, no sembla que hagi tingut continuïtat, almenys immediata, sobre el marge esquerre. Tanmateix, més cap enllà del camí, ample, que ressegueix la riera i comunica la vall amb el mar, són visibles les restes d’un basament de planta rectangular de pedra de país i morter (núm. 5), prou alt, més d’un metre i mig per damunt del sòl actual, única construcció enmig del conreu, que es troba en la direcció de les restes descobertes i del qual en podria haver format part.

El mur de caementicium, duríssim morter romà fet de pedruscall petit i irregular i morter de calç, pot analitzar-se perfectament en trobar-se tallat de dalt a baix, deixant, cara a la riera, un front recte i definit. Consta, de fet, d’una obra doble: un basament inferior o fonaments, bastits sota el sòl de circulació i un mur més estret, alt i uniforme. Un i altre han estat obrats de la mateixa manera però queda clara la relació temporal, en disposar-se l’element superior sobre els sòlids i amples fonaments. Queda clar que per bastir-lo s’obrí una gran rasa, de fondària suficient, de perfil arrodonit i que, la parets i la base de la trinxera serviren d’encofrat dels fonaments abocant-se al seu interior el pedruscall i la morterada, segons la tècnica ben coneguda i a bastament documentada de la construcció anomenada “a sacco” pels arqueòlegs italians. La base d’aquesta solera esdevenia perfectament plana per poder rebre al seu damunt i simètricament disposada, la nova construcció més estreta i feta, ara si, dins d’un encofratge de fusta. Aquesta part, no cal dir-ho, romania pel damunt del sòl antic de circulació i no pot ser cap altra cosa que el sosteniment del specus d’un aqüeducte, versemblantment un ramal del de can Cua, allí mateix i disposat a més alçada, que travessant els camps i la riera aniria a parar a algun punt, (un lacus?) on s’emmagatzemaria per regar els conreus immediats o per altres finalitats que, de moment, ens defugen.

Una mica més amunt es conserva sencer un pont estret d’època imprecisa (núm. 6), per damunt de la riera, que serví i serveix, per donar suport a un canal i permetre conduir l’aigua d’un costat a l’altre, en aquest cas semblaria -i caldria confirmar-ho- que procediria del marge dret de la riera tot conduint-la cap a l’esquerre.

Aquest monument intacte, bastit de pedruscall, rajol i morter de calç, és un exemple excel·lent i viu de l’aprofitament permanent de l’aigua per a finalitats agrícoles, una xarxa antiga, complexa que cal inventariar, conservar i fer conèixer. Precisament tot observant les característiques constructives d’aquest pont-basament, es pot veure com l’arrencament de l’arc del marge esquerre de la riera aprofità i es bastí damunt d’estructures relacionades amb l’aigua clarament anteriors. En efecte, l’obra nova aprofità un canal anterior del qual en són perfectament visibles les dues parets paral·leles i el mur inferior, la solera, uns i altres obrats amb pedruscall i morter. Fou necessari omplir el lloc del conducte i s’aprofitaren les parets laterals que van quedar incorporades a la construcció actual. El que s’observa de la construcció antiga sembla marcar una forta inclinació que vindria del marge esquerre. No és fàcil definir-ne la utilitat i no queda clar si allò visible seria el final de l’obra, un desguàs directe a la riera o bé les restes d’una construcció més sofisticada, d’un sifó que serviria per salvar el desnivell de la riera. Ara com ara no és possible anar més enllà però és segur que la construcció actualment visible serví per continuar fent la mateixa funció, portar aigua d’un lloc a un altre, salvant el tall natural de la riera.

 

Més enllà del pont de l’autopista C-32, límit entre els termes municipals de Pineda i Tordera, un element modern que marca fortament aquest territori, al costat del camí i a només una trentena de metres de la riera, es conserva, en força bon estat i ben protegit per l’arbrat i les bardisses, un petit molí que conserva “in situ”, la mola (núm. 7). A primer cop d’ull s’endevinen dues fases de construcció i la possibilitat d’una ràpida recuperació després d’una neteja del lloc que faria factible explicar el funcionament d’una d’aquestes modestes indústries, des del rec de captació al de desguàs. Recordem que, per la ubicació, aquest podria ser un dels molins documentats textualment a la riera de Pineda d’ençà l’edat mitjana.

 

A redós d’aquest molí es veuen les ferides obertes a la roca de dues pedreres de calcària en desús que, tanmateix, recorden novament activitats antròpiques efectuades a l’entorn de la riera, camí de penetració que posava (i posa) en contacte les valls interiors amb la plana marítima.

 

Dins de la propietat de l’antic mas de can Marquès es conserva, pràcticament sencer, un enorme forn de calç (núm. 8), una altra activitat antiga i permanent ben documentada en aquest corredor natural. L’herbam i l’arbrat, jove, l’han protegit sense malmetre’l i propiciant, per tant, una ràpida i eficaç recuperació que hauria de fer possible intentar interpretar els basaments d’uns murs que es conserven al seu redós i que no sembla que s’hi puguin relacionar.

Des d’aquí, riera amunt, hi ha diversos punts del recorregut, dins de la riera i al costat immediat, on s’observen els senyals deixats pels carros dels traginers (núm. 9) en el seu anar i venir pel camí més còmode i directa que obria la riera, unes profundes roderes característiques dels vells vials.

Finalment a can Bert, en una zona bellíssima i molt ben conservada, es localitzen les restes d’un altre molí modificat (núm. 10) considerablement per a usos actuals i, per tant, massa emmascarat per poder-lo recuperar per explicar-ne el seu funcionament però que, en canvi, s’associa al rec de servei que conduïa l’aigua des d’una resclosa disposada sobre la riera, molt ben conservat al llarg d’unes quantes desenes de metres, bastit amb un excel·lent mur de pedruscall i morter, de gran cabal i reforçat per un seguit de poderosos contraforts vertical que n’asseguraven l’estabilitat, un element extraordinari poques vegades conservat i que complementa a la perfecció les altres restes inventariades.

 

Convindria, ara, recordar els elements conservats que s’han relacionat amb l’aqüeducte romà de can Cua, tot i que, en algun cas convindria efectuar una anàlisi més detallada per poder-ho confirmar o rebatre. Tanmateix, si es tractés d’aquesta segona possibilitat caldria comptabilitzar una estructura nova, diferent, relacionada també amb l’aprofitament de l’aigua.

En un punt enlairat al costat d’una font que brollava en plena sequera, un indici important, es conserva un petit pont de sustentació d’un canal d’aigua (núm. 11) que salva el curs d’una torrentera subsidiària de la riera de Pineda. Sembla evident que la font descrita seria, en aquest cas, el caput aquae i que la gran arcada, una part de l’aqüeducte que portaria l’aigua muntanya avall per ser aprofitat a la vall o més enllà encara. Aquest sector es troba molt ben conservat però difícil d’analitzar detalladament com a conseqüència d’una vegetació luxuriant que amaga i protegeix.

 

Més enllà, de tornada, del pont de l’autopista i bastit contra el pendent rocallós de la muntanya que emmarca la vall de la riera és possible resseguir en diversos trams l’aqüeducte de can Cua (núm. 12), una obra notabilíssima, d’un gran enginy i que consisteix en un mur obrat contra la roca, polida i aplanada, de pedruscall i morter de calç, de gran duresa, massís i que aguanta a la part de dalt el specus, el canal per on circulava l’aigua entre dues parets paral·leles i interiorment recobert d’opus signinum, el morter hidràulic característic excel·lentment conservat. Més enllà, al costat de can Cua es conserva la part més monumental i evident d’aquest rec que duria l’aigua fins a can Roig (núm. 13), després d’un recorregut d’uns 3’5 km, quatre grans arcades i l’arrencament d’una cinquena que servien per superar un desnivell. És tracta d’una obra poderosa, de molt bona qualitat, de pedruscall del país i morter, damunt de la qual es disposaria el specus, del qual només se’n conserva puntualment, la solera. Més enllà dels arcs tallats i desapareguts, contra el talús de la muntanya s’observa un basament d’opus caementicium que assenyala el lloc per on continuaria l’aqüeducte el seu recorregut en direcció a can Roig.

En total, doncs, un conjunt d’elements patrimonials modestos a nivell puntual però que tots plegats tenen un valor considerable i ens recorden l’obsessió per l’aprofitament de l’aigua al llarg de moltíssimes generacions com a mínim d’ençà la romanització, en un marc geogràfic extraordinari i molt ben conservat que mereix continuar essent-ho tot posant de manifest aquells diferents elements que expliquen la relació permanent de l’home amb el medi.

J.M. Nolla i Brufau

Director de l’Institut del Patrimoni Cultural (UdG)

Nota: les referències numèriques entre parèntesi fan al·lusió a elements del patrimoni que apareixen a la cartografia adjunta.

Escribe un comentario

Puede usar HTML:
<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>