CONTINGUT DELS PLAFONS INSTAL·LATS PER LA PLATAFORMA A LA VALL DE LA RIERA

Plafó principal

Benvinguts a la Vall de la Riera de Pineda: espai d’interès natural, històric, cultural, econòmic i paisatgístic

La Vall de la Riera de Pineda, territori al qual ara hi entreu, aplega un gran nombre de valors naturals, històrics, culturals, econòmics i paisatgístics. És un espai que es troba vertebrat per la riera de Pineda, la tercera més important de la comarca pel que fa a la seva conca. La riera, d’uns 11 kms. de longitud, neix ben a prop de la serra del Montnegre, a les rodalies d’Hortsavinyà i va encaixant el seu curs entre muntanyes i boscos que avui dia s’inclouen dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. En arribar poc més avall de Sant Pere de Riu la riera penetra en una zona molt més planera on les masses forestals cedeixen el protagonisme als conreus d’horta i a alguna vinya. És un paisatge ben característic que ens recorda part del que ha estat i encara és el Maresme i el municipi de Pineda. L’agricultura modernitzada de regadiu és el motor vital de la vall i, els antics masos que solquen els camps, ens recorden que és una activitat que es remunta força segles enrera. Can Cànovas, Can Roig, Can Palau de la Guitarra, Can Cassola, Can Oliver de Sitjar, Can Castellar Desportellà, la Rectoria Vella o Can Serra del Pla són alguns d’aquests masos que atorguen una marcada personalitat a la Vall.

Però el seu patrimoni no s’acaba aquí. S’ha d’afegir les restes del castell de Montpalau, al cim del turó del mateix nom, el qual regí els destins d’aquestes terres durant l’Edat Mitjana; també les torres de defensa com la de Sant Jaume o la de Can Cànovas; ermites com les de Sant Rafel o Sant Jaume o esglésies d’origen romànic com la de Sant Pere de Riu.

No ens podem oblidar de tots aquells elements arquitectònics que estan relacionats amb la riera i els aprofitaments de les seves aigües: el mil·lenari aqüeducte romà de Can Cua; molins fariners com el de Sant Jaume, Can Marquès o Can Cornei, entre d’altres; canals i rescloses; l’anomenat “Pont del Diable”, etc.

La riera, a part d’aportar-nos tot aquest patrimoni, esdevé un veritable corredor natural verd entre la muntanya i el mar on encara podem trobar vistosos alocars i valuosos retalls de vegetació de ribera amb la fauna que hi va associada.

En definitiva, us convidem a que coneixeu amb respecte tot allò que ofereix la Vall de la Riera de Pineda. Deixeu-vos perdre pels seus corriols ombrívols o gaudiu de dilatades panoràmiques des dels cims de Montpalau o la Guàrdia. Segur que quedareu sorpresos i descobrireu secrets que no us esperàveu.

 

Aqüeducte romà de Can Cua

 

L’aqüeducte de Can Cua és la resta arquitectònica d’època romana més important de Pineda i tot un símbol per a la Vall de la Riera de Pineda que ens evoca a un passat ben llunyà. La seva construcció hi ha autors que la daten cap a la fi del segle II o durant el III dC; d’altres, en canvi, creuen que va ser edificat durant el segle I dC. El que és segur és que la seva existència s’ha de lligar a una de les nombroses explotacions agrícoles que apareixeren amb l’ocupació romana del Maresme, les conegudes vil·les. A la comarca s’han localitzat les restes de més de 200.

L’aqüeducte recollia les aigües de la riera de Pineda per mitjà d’una resclosa en un petit congost situat a l’alçada de Can Bufí; tenia una llargada d’uns 3,5 kms., majoritàriament soterrats, i amb un desnivell d’uns 40 m. Durant el seu recorregut salvava quatre torrenteres, entre elles la de Can Cua. Per això calgué fer les arcades una part de les quals són les que podem observar avui dia.

L’aqüeducte arribava fins a una bassa (o lacus) proper a la vil·la romana sobre la qual s’aixecà, segles més tard, la masia de Can Roig. Es creu amb la seva aigua s’abastava tant el consum humà com els conreus de la plana i que funcionà fins al segle V dC.

 

Pont del Diable

L’origen d’aquesta construcció és del tot incert. Malgrat que la coneixem amb el nom popular de “Pont del diable”, realment forma part d’una canal que s’aixecà per facilitar el pas de les aigües des d’una banda de la riera a l’altra. L’objectiu del canal el més probable és que fos adreçat per al reg agrícola. No obstant hi ha qui pensa que les seves aigües arribaven fins al molí fariner de la torre de Sant Jaume, el més proper a la costa. És possible que la canalització sigui la mateixa que la que, prèviament, s’havia emprat per a moure els molins de Can Marquès i de Can Bauveta (o de Més Avall).

En la construcció es superposen les restes de dues èpoques diferents. En efecte, si es baixa a la llera, es pot veure com l’arrencament de l’arc, al marge esquerre de la riera, aprofità estructures relacionades amb l’aigua clarament anteriors. L’obra nova aprofità un canal més antic del qual en són perfectament visibles les dues parets paral·leles i el mur inferior, la solera; uns i altres obrats amb pedruscall i morter. Fou necessari omplir el lloc del conducte i s’aprofitaren les parets laterals que van quedar incorporades a la construcció actual. No és descartable que el canal més antic i inferior travessés la riera com si es tractés d’un sifó.

 

Castell de Montpalau

Dalt de la muntanya més representativa de Pineda, a 259 m. d’altitud, se situa el castell de Montpalau, la jurisdicció senyorial del qual cobria un extens territori que comprenia bona part de l’Alt Maresme, des de Sant Martí d’Arenys fins a Pineda i Hortsavinyà. És el que es coneixerà com a baronia de Montpalau inclosa dins el vescomtat de Cabrera. El castell es troba documentat des de mitjan segle XI, quan Umbert Odó i la seva muller, Sicardis, senyors del Montseny, juraren fidelitat al comte Ramon Berenguer I pels castells de Montpalau (Mont Palaz) i Gironella. Els vescomtes de Cabrera retingueren el domini del castell fins al 1574, possessió que fou venuda a Francesc de Montcada, marquès d’Aitona. Posteriorment, el 1756, passaria als ducs de Medinaceli per via matrimonial.

De la fortalesa medieval ens han arribat alguns murs, que defineixen un recinte de planta quadrada. Al centre del castell s’alçava la torre cilíndrica de l’homenatge; sembla ser que fou enderrocada durant la revolta dels pagesos remença vers el 1485. Hi ha restes d’un segon recinte més modern de murs més gruixuts inacabats i que s’hauria construït cap al segle XV. Llavors és quan es considera que es va abandonar la fortificació. El castell incloïa una capella dedicada a Sant Miquel i documentada des del segle XII.

Molt temps abans de la construcció del castell les seves proximitats foren ocupades per un assentament ibèric amb vestigis datables a partir del segle IV aC; nogensmenys, la visió que es té des de dalt del cim tant de la costa com dels vessants del Montnegre és tan extraordinària com estratègica.

La torre de Sant Jaume

La torre de Sant Jaume, adossada al Mas Castellar, és una de les moltes torres de defensa que van ser construïdes al llarg de tota la costa entre els segles XIV i XVII. Tal fou la densitat d’aquestes construccions que el litoral del Maresme seria conegut com la costa torrejada. Quin motiu ho justificava? Les recurrents incursions de corsaris turcs o barberescs i de pirates sense jurisdicció. La llinda de l’església parroquial de Pineda recorda el terrible atac que patí la població l’1 d’agost de 1545. Per a prevenir-los, les torres feien la funció de guaita i de defensa, formant un sistema intercomunicat a través de senyals de fum o foc.

Les torres podien ser de planta quadrada o rodona, aïllades o adossades a les masies. Eren coronades de merlets o de matacans tot al volt del terrat. A Pineda a més de la de Sant Jaume, trobem la de la Rectoria Vella i la de Can Cànoves, com a més significatives. La de Sant Jaume és cilíndrica i es comunica amb la masia per mitjà d’una petita porta a l’alçada de la segona planta, accessible a través d’un pont, amb el semisòtan cec. Es comunica amb les plantes superiors per mitjà d’una escala helicoïdal. La preservació actual del conjunt, afortunadament, és excel·lent.

Can Cànovas

La masia de Can Cànovas, al peu de Montpalau, és la que atorga una major personalitat a la Vall de la Riera de Pineda. Al seu interès històric s’afegeix el d’haver conservat íntegrament la seva estructura arquitectònica original.

Del conjunt d’edificis destaca la casa, de finals del segle XIV, adossada a la qual hi ha la torre de planta quadrada, de construcció posterior, i diversos cossos annexos: corrals de bestiar petit, estables de bestiar gran, tres cossos independents i la pallissa o graner. L’aigua hi arriba des d’una mina propera. No es pot deixar d’esmentar la monumental alzina propera a l’entrada.

Estructuralment és una masia amb coberta a dos vessants formada per tres crugies perpendiculars a la façana principal. Una de les laterals es perllonga amb un cos afegit, on hi ha la torre, a la banda de la façana, i l’altre té adossada una petita dependència a la part posterior. El portal principal és de punt rodó, adovellat, amb pedra ben treballada, igual que les llindes i els brancals de les finestres.

Un fet que atorga especial valor afegit al conjunt és la seva magnífica vinya, la producció de la qual ha estat incorporada a la Denominació d’Origen dels vins d’Alella.

 

Sant Pere de Riu

De l’església de Sant Pere de Riu es tenen notícies documentals, com a mínim, des de l’any 1185. Poc després, el 1246, se sap que a través d’una butlla papal d’Innocenci IV, la parròquia, juntament amb Santa Maria de Pineda, passà a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda.

L’església de Sant Pere ha constituït, durant segles, el centre d’un poblament dispers en masos els estadants dels quals s’han dedicat, fonamentalment, a l’explotació del bosc. Fins a 1836 constituí municipi independent i, des de llavors fins a 1929, va dependre d’Hortsavinyà. En aquest any Sant Pere, com tot el terme d’Hortsavinyà, passà a integrar-se al municipi de Tordera, del qual depèn, administrativament, actualment. Tot i això els vincles sempre han estat amb Pineda fins al punt que el temple també és conegut amb el nom de Sant Pere de Pineda.

L’església manté l’estructura romànica original, del segle XI, amb nau i absis, i un característic campanar tardà, de planta quadrada, coronat per un pinacle piramidal entre merlets graonats. El seu aspecte actual és, en gran mesura, fruit de les ampliacions realitzades durant el segle XVIII. No obstant, també s’observa la decoració original de l’absis romànic, a base d’arcuacions cegues i lesenes, de tipus llombard. Darrere el campanar hi ha una antiga construcció que rep el nom de comunidor, i que servia per comunir, és a dir, per conjurar amb oracions, el mal temps o per beneir les collites. Avui dia el comunidor ha estat habilitat com a mirador.

Sant Pere de Riu ha esdevingut una de les entrades principals del Parc Natural del Montnegre, bona mostra dels valors naturals i culturals que atresora aquest paratge.

Escribe un comentario

Puede usar HTML:
<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>