|
EXPOSICIÓ
"TOTA UNA RIERA": CONTINGUTS AMPLIATS
RIERES
DEL MARESME
El Maresme,
la nostra comarca, té una forma allargada perquè
està encaixonada entre la Serralada Litoral i el mar. Amb
uns 400 km2 d'extensió, les alçades màximes
són al Montnegre (763 m.) i al Corredor (648 m.). El turó
de Montgat marca el límit Sud-Oest, i la Tordera el Nord-Est,
essent aquest riu que neix al Montseny l'únic que passa
per la comarca.
Les rieres
són un sistema natural que, en cas de trobar-se en bon
estat de conservació, poden funcionar com un magnífic
corredor biològic entre els espais que se situen al llarg
del seu recorregut. Els corrents d'aigua i la vegetació
pròpia dels ambients de ribera disposada a riba i riba
de la llera són un excel·lent refugi per a diverses
espècies animals, a més de comptar amb una flora
específica que prospera estimulada per les condicions favorables
d'humitat. Al cas de la nostra comarca això és força
evident. La disposició paral·lela que tenen la mar
Mediterrània i la serralada Litoral fa que la majoria de
cursos d'aigua discorrin de manera perpendicular a elles, naixent
a serres com les de Sant Mateu, el Corredor o el Montnegre i desembocant
al mar. És a dir que en pocs quilòmetres abandonen
la muntanya, travessen la plana litoral i arriben a la mateixa
línia de costa. Això és el que passa a la
riera de Pineda.
Les rieres dels països mediterranis, com la de Pineda, estan
fortament influenciades pel l'accentuada irregularitat del règim
climàtic amb unes precipitacions repartides molt desigualment
al llarg de l'any. Això vol dir que tant es poden passar
molts mesos sense que per la seva superfície hi circuli
una gota d'aigua (estiatges) com rebre sobtades crescudes en pocs
minuts (sobretot amb els xàfecs de la tardor). A més
a més, en situacions de llevant (quan els vents bufen des
de mar cap a terra), les aigües marines poden penetrar molts
metres riera amunt formant basses que romanen setmanes.
Malauradament
el paper com a connector que tradicionalment havien tingut aquests
espais està desapareixent degut als progressius obstacles
que les activitats humanes han anat implementant sobre el territori:
carreteres, autopistes i, sobretot, la urbanització difusa
que, com una taca d'oli, s'ha anat escampant anàrquicament.
La riera de Pineda és un cas força excepcional dins
el conjunt de la comarca ja que la seva conca ha comptat amb la
gran sort de no disposar del desdoblament de poblacions entre
els nuclis de mar i els nuclis de dalt com sí passa a la
majoria de rieres. Alguns exemples serien: riera de Vallalta,
amb els nuclis de Sant Pol, Sant Cebrià i Sant Iscle; riera
d'Arenys, amb els nuclis d'Arenys de Mar i Arenys de Munt, entre
molts altres. A la riera de Pineda, el nucli que podria haver
donat lloc a aquest fenomen, Sant Pere de Riu, no ho ha fet ja
que mai s'ha desenvolupat urbanísticament. Això
ha permès que el grau de fragmentació i de transformació
de la riera, sobretot al seu curs inferior, sigui molt menor i
que el seu estadi de conservació resulti molt més
acceptable.
Algunes
rieres de l'Alt Maresme
A l'Alt Maresme,
algunes d'aquestes rieres, a partir de la segona meitat del segle
XX, han estat encimentades al seu pas per les poblacions costaneres,
com a Arenys de Mar, Canet o Calella. Altres, perquè no
passen pel centre dels pobles, han arribat als nostres dies sense
encimentar, com la de Vallalta, Pineda o Santa Susanna.
Poblacions i rieres
Al llarg dels segles, les grans masies del Maresme es van fer
a prop de fonts i rieres. Alguns nuclis urbans es van formar al
costat mateix de les rieres, com els dos Arenys o Canet.
Connexió mar muntanya
A més de portar aigua, les rieres eren vies de comunicació
entre el mar i la muntanya, en un temps en què la costa
era molt menys poblada que ara i la muntanya molt més.
No només les persones empraven aquestes vies de comunicació:
algunes comunitats d'arbres - els boscos de ribera - també
aprofitaven els cursos d'aigua per estendre's fins la costa, com
els verns o els oms, que a prop del mar es trobaven amb els tamarius.
Boscos de ribera: què són, on eren al Maresme
Els boscos d'aigua o de ribera són els que podem trobar
a rieres, torrents i zones humides. Van paral·lels a la
llera, entre aquesta i la vegetació normal de la zona.
Hi trobem arbres que necessiten força aigua, i que no els
trobarem fora dels llocs humits. Al Maresme, de la superfície
dels boscos de ribera original, només en queda un 10 %.
LA
RIERA DE PINEDA: TRAJECTE, CONCA HIDROGRÀFICA
La riera de
Pineda neix a uns 500 metres d'alçada, al sot d'en Pica,
entre el puig d'Hortsavinyà i el coll de les Planes, en
un racó sempre humit i envoltat de saüquers, cirerers
de bosc, verns, avellaners, boix grèvol, alzines, etz
Fins que no
arriba als territoris més plans de Sant Pere de Riu, rep
el nom dels indrets per on passa - sot d'en Pica, sot del Salt
- , al igual que els seus afluents. Al seu pas per Sant Pere de
Riu, ja se l'anomena "riera de Pineda".
En alguns
trams entre can Coqueta i el pla de cal Capità, manté
aigua tot l'any. Aquests trams són més curts o més
llargs segons les pluges. Fins als anys 70, portava força
més aigua, i això permetia que durant mesos les
aigües arribessin fins al mar. La disminució de les
pluges, un aprofitament humà més intens de les aigües,
i unes muntanyes molt més poblades d'arbres, han fet que
el cabal actual sigui molt inferior.
Afluents
Amb 17 km2
de conca hidrogràfica - la tercera del Maresme, després
de la d'Argentona i de Vallalta- i 11 km de llargada, recull les
aigües dels vessants marítims de la part de llevant
de la serra del Montnegre, que baixen per diversos torrents i
rieres. Els afluents més importants són:
Sot d'en Benet
Vives, que neix sota el coll del mateix nom i es troba amb la
riera sota can Coqueta
Torrent de Canyamars, que neix sota el turó de la Grimola
i troba el sot de l'Aram sota can Canyamars
Sot de l'Aram, que neix sota el coll d'en Cona, i troba la riera
sota la resclosa del molí de can Mas. És el més
llarg dels afluents i en alguns trams porta aigua gairebé
tot l'any.
Sot de Sant Andreu, que neix sota el collet del mateix nom i troba
la riera al pla de cal Capità
Sot de can Riu, que neix sota coll de Port i troba la riera al
mas Furriol
Torrent de Navall, que neix darrera can Carreres i troba la riera
davant de Can Vert
FLORA DE LA RIERA
Les plantes
que acompanyen la riera van variant en funció de l'alçada,
el grau d'humitat, la temperatura, etz.
Arbres
propis de ribera
Els boscos
d'aigua o de ribera són els que es formen a rieres, torrents,
o zones humides com aiguamolls o llocs on els aqüífers
són molt a prop de la superfície. Fan una funció
molt important de regulació i control dels cabals amb les
arrels, que fixen la terra de la llera i alenteixen la velocitat
de l'aigua, evitant inundacions i pèrdues.
A
la nostra riera tenim diversos arbres d'aigua o de ribera:
Avellaner
(Corylus avellana) : trobem exemplars aïllats des del naixement
fins damunt del Salt, però només prop de la confluència
del sot d'en Pica amb el sot d'en Benet Vives forma una avellanosa,
acompanyada de verns. De la mateixa soca en poden sortir dotzenes
de troncs. Les avellanes són aliment de senglars, esquirols
i ratolins.
Vern (Alnus glutinosa): els trobem ben arran del curs de l'aigua,
des del naixement fins a la vall de Riu. Antigament, és
probable que n'hi hagués fins a prop de mar. Es fan molt
grossos, i en trobem bells exemplars al pla de cal Capità.
Om (Ulmus minor) : abundant des de la muntanya mitjana fins a
la plana litoral, a la nostra riera arriba fins a prop del pi
de Pineda. Molts són morts, a causa d'una enfermetat que
pateixen arreu d'Europa, la grafiosi.
Àlber (Populus alba) : arbre característic del bosc
de ribera de la terra baixa, en trobem un grup de bons exemplars
en el tram del terme de Pineda.
Llorer (Laurus nobilis) : des de la capçalera de la riera
fins a l'alçada de can Bufí, hi ha llorers en estat
natural, sobretot al sot del Salt. És l'únic dels
arbres de ribera citats que no perd la fulla, i a les nostres
contrades es tracta d'una raresa botànica, ja que aquestes
lloredes són fragments de boscos de laurisilva, com els
que encara hi ha a les illes occidentals de l'arxipèlag
canari, pervivència d'un tipus de vegetació desenvolupat
durant una etapa de l'era terciària que hi havia un clima
càlid i humit.
Aloc (Vitex agnus-castus) : arbust que trobem quan la riera ja
entra en terme de Pineda, antigament arribava fins al mar. Ara
és abundant des del pas de can Cànoves fins al pi
de Pineda. Més avall, només en queda un grupet aïllat
a prop del camí del Mig, on per cert, hi ha un dels exemplars
més grossos.
En alguns
trams trobem arbres que han estat plantats per l'home per aprofitar-ne
la fusta, com els plàtans, acàcies o pollancres.
Un d'aquests darrers, centenari i de dimensions monumentals, el
podem veure al sot d'en Pica, darrera la masia del mateix nom.
Altres
arbres i arbustos:
Boix grèvol (Ilex aquifolium) : només el trobem
a dalt de tot de la capçalera. Li agrada l'alçada
i el clima fred i humit. Està protegit des del 1987.
Saüquer (Sambucus nigra): és un arbust que trobem
des del naixement fins al Salt de l'Aigua. Els seus fruits són
aliment per a tota mena d'ocells i mamífers, i se'n pot
fer melmelada i vi.
Arç blanc (Crataegus monogyna) : n'hi ha des de la capçalera
fins a can Cànoves. Les fulles tenen importants usos medicinals.
Els celtes creien que les fades vivien en aquests arbustos, i
per tant, era un arbre sagrat.
Alzina (Quercus ilex) : és l'arbre més abundant
al Montnegre, i els exemplars més grossos de la riera els
trobem al sot d'en Pica, darrera can Portell. Són quatre
alzines centenàries, la més grossa partida per un
llamp el 1996. A prop de can Cànoves, al marge dret, hi
ha l'alzina que probablement és la més grossa del
terme de Pineda, amagada per mitja dotzena d'alzines més
petites que l'envolten. Durant segles, l'alzina ha estat la base
de l'economia del Montnegre, car de la seva fusta se'n feia el
millor carbó.
Lledoner (Celtis australis) : en trobem exemplars aïllats,
plantats per l'home o naturalitzats, però és més
freqüent a prop de les masies, perquè la seva fusta
és de molt bon treballar, i se n'han fet jous per animals
de tir, mànecs, forques, rampins, braços d'arada,
etz.
Surera (Quercus suber): és un arbre afavorit per l'home,
per treure'n el suro, emprat per taps i aïllaments. A principi
del segle XX, a can Burgada de Vallmanya també n'havien
fet tints. Suporta terres seques i pobres. Per això, en
trobem poques a la riera, la darrera a prop del pi de Pineda.
Se'n moren molts exemplars a causa d'una malaltia que les afecta
des de fa anys, i darrerament, també a causa de la sequera.
Castanyer (Castanea sativa) : en trobem des de la capçalera
fins a can Bufí. Li agrada la frescor, i als baguenys ha
estat afavorit per l'home, on el podem trobar formant grups d'arbres
centenaris, les castanyedes, per aprofitar les castanyes, o formant
grups d'arbres joves, alts i rectes, les perxades, per aprofitar
la fusta per a construccions i mobles. Molts exemplars estan afectats
per l'enfermetat del xancre del castanyer, que els pot matar.
Pins: al llarg de les ribes de la riera els pins són molt
escassos. El més notable és, sens dubte, el pi de
Pineda o de can Cànoves, pi pinyer centenari i monumental,
símbol de la població.
Cirerer de bosc (Prunus cerasus) : força abundant al Montnegre.
La fusta és apreciada en ebenisteria i per a botes de vi.
Els fruits, cireres petites poc dolces, són consumits per
tota mena d'ocells i mamífers, especialment la guilla.
FAUNA
DE LA RIERA
Fauna
d'aigua
Fins a inicis
de la dècada del 1970, l'aigua era més abundant,
sobretot fins a can Bufí, i d'aquí en amunt hi havia
abundància de crancs de riu, barbs i anguiles, fins al
punt que eren aliment habitual de la gent de les masies més
properes a la riera.
La disminució
del cabal va comportar una reducció dràstica d'aquestes
espècies, que van desaparèixer del Salt en avall
ben aviat. El 1985 les excavadores van entrar a la llera, per
damunt del Salt, obrint una pista als camions per a poder transportar
els arbres de ribera que van ser tallats. Ja no hi havia anguiles,
però sí barbs i crancs. Després d'aquella
destrossa, es creia que havien desaparegut, però tretze
anys més tard, el 1998, es va localitzar un barb, i el
2000 uns quants exemplars de cranc autòcton.
Amfibis detectats
a la riera:
salamandra (Salamandra salamandra)
tritó palmat (Triturus helveticus)
tritó verd (Triturus marmoratus)
tòtil (Alytes obstetricans)
granoteta de punts (Pelodytes punctatus)
granota verda (Rana perezi)
gripau comú (Bufo bufo)
gripau corredor (Bufo calamita)
Rèptils
detectats a la riera:
tortuga mediterrània (Testudo hermanni)
dragó comú (Tarentola mauritanica)
sargantaner gros (Psammodromus algirus)
sargantana ibèrica (Podarcis hispanica)
vidriol (Anguis fragilis)
serp blanca (Elaphe scalaris)
serp negre o d'Esculapi (Elaphe longissima)
serp d'aigua (Natrix maura)
serp de collaret (Natrix natrix)
Alguns ocells
que viuen a l'entorn de la riera:
Del pi de
Pineda a la pedrera del Montpalau, hi ha nombroses espècies
d'ocells, entre els que destaca una parella de ducs (Bubo bubo),
rapinyaire nocturn que nia a penyasegats i que fa més de
170 cm de ala a ala. És una espècie protegida. Altres
ocells detectats a la zona són:
· Cadernera
(Carduelis carduelis)
· Capsigrany (Lanius senator)
· Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros)
· Cuereta blanca (Motacilla alba)
· Estornell (Sturnus vulgaris)
· Falciot negre (Apus apus)
· Gafarró (Serinus serinus)
· Gaig (Garrulus glandarius)
· Gratapalles (Emberiza cirlus)
· Mallerenga blava (Parus caeruleus)
· Mallerenga carbonera (Parus major)
· Mallerenga cuallarga (Aegitahlos caudatus)
· Mallerenga emplomallada (Parus cristatus)
· Merla (Turdus merula)
· Merla blava (Monticola solitarius)
· Mosquiter pàl.lid (Phylloscopus bonelli)
· Mussol (Athene noctua)
· Oreneta vulgar (Hirundo rustica)
· Oriol (Oriolus oriolus)
· Pardal (Passer domesticus)
· Perdiu roja (Alectoris rufa)
· Picot verd (Picus viridis)
· Pinsà (Fringilla coelebs)
· Raspinell (Certhia brachydactyla)
· Roquerol (Ptyonoprogne rupestris)
· Rossinyol (Luscinia megarhynchos)
· Rupit (Erithacus rubecula)
· Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
· Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla)
· Tórtora (Streptopelia turtur)
· Tudó (Columba palumbus)
· Ull de bou (Troglodytes troglodytes)
· Verdum (Carduelis chloris)
· Xoriguer comú (Falco tinnunculus)
· Xot (Otus scops)
Mamífers:
Senglar, cabirol,
toixó, guilla, gorjablanc, geneta, porc espí, conill,
llebre, esquirol, mostela, rata cellarda, ratolins, musaranyes,
rat-penats.
L'HOME
I LA RIERA: PATRIMONI CULTURAL I HISTÒRIC
Per als pagesos
i bosquerols, la proximitat de l'aigua ha estat una font de riquesa.
S'ha aprofitat l'aigua, la força de l'aigua, els arbres
de ribera, i les plantes i fauna associada. La riera de Pineda
conserva un ric patrimoni, testimoni de la relació humana
amb els cursos d'aigua.
Molins
amb recs i rescloses
La riera de
Pineda ha estat un curs d'aigua que, històricament, ha
tingut un intens aprofitament hidràulic. Nogensmenys, segles
enrera se la coneixia amb el nom de "la riera dels nou molins".
En efecte, tot i que la nostra riera no és un curs de grans
cabals ni vigorosos saltants, oferia unes condicions prou òptimes
com per establir diversos sistemes hidràulics formats per
quatre elements bàsics: una resclosa, un canal o rec, una
bassa per emmagatzemar les aigües i un molí.
La resclosa
era una paret construïda a sobre la llera de la riera. Hi
tenia una disposició perpendicular o diagonal en relació
amb el curs d'aigua. La resclosa té com a funció
regular les aigües de la riera de manera que una part d'elles,
un cop elevades, són derivades cap al rec que arrenca d'un
dels extrems del mur. La resta salta per sobre de la paret i continua
riera avall.
El rec condueix
l'aigua fins a una bassa on s'emmagatzema. Té un pendent
inferior que la riera aconseguint que, amb el pas de la distància,
pugui guanyar desnivell respecte el curs d'aigua que hi va paral·lel.
Així, en assolir la bassa d'emmagatzematge, s'ha aconseguit
un salt artificial amb més metres d'alçada.
L'objectiu
de la bassa és garantir que el molí disposi d'un
volum d'aigua suficient quan hagi de fer la mòlta del gra
per transformar-lo en farina. En alguns casos és la mateixa
resclosa inicial la que fa la funció de bassa.
Quan arriba
el moment de moldre, des de la bassa s'obren unes comportes o
bagants des d'on l'aigua, per una conducció, es precipita
amb força fins al molí que està uns quants
metres per sota. Unes pales transmeten la seva força de
manera que, a través d'un reguitzell de dents o engranatges,
acaben movent-se les moles sota les quals s'ha dipositat el gra
que es transformarà en farina. Un cop superat l'edifici
del molí l'aigua torna a la riera per un canal de desguàs,
el carcavà, o bé la recull una nova canalització
fins a conduir-la a un altre molí situat a menor alçada.
Així, la mateixa aigua pot ser reaprofitada en diverses
ocasions.
A la riera
de Pineda hi trobem ben representats els quatre elements descrits
en diferent grau de conservació. Actualment queden vestigis
de deu molins. Probablement, és la riera del Maresme que
més n'ha tingut. En pergamins dels anys 1066 i 1094, alguns
d'ells ja se'ls anomena.
1. Molí
de més amunt del Salt: molt tapat de vegetació,
la gent gran de la zona no en sabia l'existència o no l'identificava
com a molí. Del molí pròpiament, no en queda
res, però si de la bassa de l'aigua i del forat de sortida
en pendent, que ens ha permès identificar-lo. També
de la resclosa.
2. Molí de can Mas: la gent gran de la zona considera que
és el primer molí de la riera. Molt cobert de romegueres,
es distingeix perfectament la via de sortida de l'aigua del molí.
La resclosa, situada on es troben el sot de l'Aram amb el sot
del Salt, es conserva en bon estat, i se la coneix com "la
Gorga de l'aigua".
3. Molí de mas Furriol: enfront mateix de la casa, tot
i que no pertany a la mateixa finca. La resclosa és al
pla de cal Capità, i conserva bé el darrer tram
del rec, i les parets del molí, però no la teulada.
4. Molí de can Buc de les Nogueres: té la resclosa
davant mateix de la sortida de l'aigua del molí anterior,
conserva bé el rec, i el molí està habilitat
com a vivenda.
5. Can Cornei: molí molt ben conservat, restaurat recentment,
enfront del restaurant que hi ha a can Marquesó. La resclosa
es troba a l'alçada de ca la Verda, poc després
del molí anterior. És el darrer molí que
va estar en funcionament.
6. Molí de can Bufí: enfront de la masia del mateix
nom, està molt tapat de vegetació i molt arruïnat.
7. Molí de can Vert: enfront del mas del mateix nom, i
sota can Basart. Conserva molt bé el mur de pedra del rec,
la bassa i la caseta del molí, tot i que per dins no en
queda res.
8. Molí de can Marquès: la resclosa recollia l'aigua
del molí anterior. Es conserva algun tram del rec en mal
estat, la bassa ha estat engrandida modernament, però l'estructura
del molí encara es veu força bé, amb la seva
mola. És probable que aquest sigui un dels molins citats
al document del 1066.
9. Molí de can Bauveta: no en queda res, perquè
estava just sota l'autopista. L'aigua venia directament del molí
de can Marquès, i d'aquí anava cap al pont del Diable
fins al molí de Castellar o de sant Jaume.
10. Molí de Castellar: és el darrer que coneixem.
L'any 1940 el molí va ser ampliat i habilitat com a vivenda.
El rec i l'antiga bassa han quedat soterrats, i tampoc queda res
dels mecanismes del molí.
Olles
de calç
La producció
de calç per a la construcció, emblanquinar cases
o ús agrícola, ha tingut una certa importància
al Montnegre fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència
de deu forns al terme d'Hortsavinyà.
S'extreia
pedra calcària de pedreres properes al forn o olla de calç.
Aquí es feien coure durant dies a 900 o 1000º C, i
la pedra quedava calcinada, transformant-se en grumolls de calç
viva.
Arran de
riera trobem dues olles de calç:
Olla de can Pica: es conserva sencera, encara que en un estat
precari. Situada gairebé a dalt de tot de la riera, i al
costat de la pista d'Hortsavinyà a Calella. Va fer les
darreres cuites a la dècada dels 50, i per les seves característiques,
sembla el forn més modern.
Olla de can Marquès: situada enfront del molí, a
l'altra banda de riera, té l'entrada en mal estat, però
la resta força bé. Ben a prop, a la pedrera de can
Vert, hi havia hagut dues olles més que van funcionar fins
els anys 60. Van ser les darreres del Montnegre en actiu.
Carboneig
Havent estat
el carboneig la font de riquesa més important de Sant Pere
de Riu i Hortsavinyà, en els seus boscos hi trobem un gran
nombre de places carboneres, forns de carbonet als marges dels
camins, i algunes súties en llocs plans, també per
fer carbonet.
La gent del
Montnegre, fins a finals dels anys 50, més que agricultors
o ramaders, eren pagesos bosquerols. Els productes de la terra,
l'aviram i el bestiar els permetia d'abastar-se de quasi tot allò
que havien de menester per a sobreviure. El que sobrava ho venien,
beneficiant-se d'uns ingressos suplementaris.
El que feia,
però, ingressar diners a la casa era la feina de bosquerol,
l'aprofitament dels recursos del bosc, com el suro, la fusta,
les feixines i, sobretot, el carbó, font d'energia emprada
a totes les cases fins a l'aparició de la bombona de butà.
A les places
carboneres, s'empilaven els troncs tallats d'alzina de mida mitjana
- les bitlles - en la disposició escaient perquè
tot el procés de carbonar fos el correcte. Es cobrien de
branques i terra -l'embalall-. Això era la pila, que un
cop preparada, s'encenia i la llenya es cremava de forma incompleta
fins a reduir a una quarta o cinquena part el seu pes inicial
i esdevenir carbó. Un bon carboner convertia una tona de
llenya en una carga i mitja o dues cargues de carbó, és
a dir, entre 180 i 240 quilos, depenent de si la llenya era més
o menys tendral. Durant els primers dies calia bitllar la pila
cada tres o quatre hores, és a dir, alimentar-la afegint-hi
més bitlles. Segons les dimensions de la pila, el procés
podia durar fins a quinze dies o un mes.
Com en els temps prehistòrics, algunes balmes - petites
cavitats de les roques - , eren aprofitades pels carboners per
aixoplugar-se. Un cas especial és el de la Cavorca, una
petita cova que un carboner tortosí arreglava per viure-hi
amb tota la família durant els mesos que durava la temporada
del carbó. De tota manera, el més normal era que
els carboners que no tenien la casa a prop d'on estaven treballant,
es construïssin les barraques de carboner, fetes amb els
mateixos materials que la pila carbonera: fusta, branca, terra
i pedres. Quedaven molt ben aïllades de la pluja i del fred,
i un carboner bregat en aquesta feina trigava uns dos dies a fer-se-la.
Aqüeductes
L'aqüeducte
romà de can Cua és un símbol de Pineda, però
en aquesta zona hi havia més aqüeductes. Sota la font
del Ferro hi ha una arcada que formava part d'una conducció
d'aigua (potser del mateix aqüeducte romà). La mateixa
funció tenia el pont del Diable, i un tros més avall
de riera, hi ha restes de construccions que podrien ser d'altres
aqüeductes.
L'aqüeducte
romà dels segles I-II dC. és possiblement la construcció
més representativa i singular de la conca baixa de la riera
de Pineda. La seva execució posa de manifest que, ja fa
2000 anys, la vall de la riera tenia una rellevància agrícola
i poblacional que no poden ser menystingudes. Bona part del que
avui sabem de l'aqüeducte ho devem a l'estudi realitzat per
Francesc Prat i Puig, l'any 1933, que fou premiat per la Secció
històrico-filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Segons aquest estudi i, a partir dels vestigis trobats, al conjunt
de la canalització se li suposa una longitud d'uns 3,5
kms, des de les rodalies de Can Bufí fins a Can Roig. De
fet, la part que tots coneixem és el petit tram de les
arcades que es van bastir per tal que la canalització per
conduir l'aigua pogués salvar el torrent de Can Cua. S'ha
de tenir en compte que més cap a mar, poc després
de passar Can Palau de la Guitarra, la canalització havia
de superar un altre torrent força més ample. Prat
i Puig suposa que en el seu moment van existir entre 17 i 20 arcades
de les quals no n'ha quedat cap dempeus. Tot i això, l'engròs
de l'antiga canalització es creu que era subterrània
i, per tant, no perceptible a simple vista.
Les amplades
del canal oscil·laven entre 25 i 32 cm al fons i fins a
34 en la part més alta. El seu fons anava recobert amb
una capa d'uns 6 o 7 cm de rajol trinxat lligat amb calç
(el que s'anomena tècnicament opus testaceum) i sobre del
qual es disposava una capa d'1 cm amb una escampada de calç
molt clara. Aquesta capa més prima podia servir perquè
les matèries en suspensió de l'aigua no s'hi aferressin
i fer-la, així, més lliscant (tècnica que
rep el nom d'opus signinum).
Can
Cànoves
Can Cànoves
és un dels grans casals medievals de la vall de la riera
de Pineda que disposa de torre de defensa pròpia i una
notable pallissa. El paratge s'esmenta com a mínim l'any
1148 (alodio de Canuis). Com el conjunt de casals més antics
de la contrada, s'aixeca en un emplaçament estratègic
i a certa alçada, mai al fons de la vall (excepte els més
moderns, és clar). Des d'aquests emplaçaments es
disposa de perspectives dilatades des d'on és més
fàcil guaitar el territori i prevenir perills. Can Cànoves
centrava un gran veïnat de l'antiga parròquia de Santa
Maria de Pineda conegut amb el nom de Camós. Al fogatjament
executat l'any 1497, dels 79 focs que té el terme parroquial
de Santa Maria, 24 corresponen a Camós. Per fogatjament
s'entén la relació que, entre els segles XIV i XVII,
es feia dels "focs" o de les cases habitades distribuïdes
per localitats, termes i demarcacions superiors amb la finalitat
de recaptar el fogatge. És a dir, una contribució
per casa o llar habitada.
Camins
La riera ha
estat via de comunicació entre Hortsavinyà, Sant
Pere de Riu i Pineda. Als indrets més muntanyencs, com
al Sot del Salt o al Sot de l'Aram, una drecera acompanyava el
curs de la riera. La del sot del Salt, que atravessava la riera
divuit vegades, va ser destruïda el 1985 per les excavadores,
i la del sot de l'Aram és plena d'arítjols, fent
quasi impossible el pas.
Fins cap al
1920, hi havia camí de carro des del mas Furriol fins al
Salt de l'Aigua, però del mas Furriol en avall, els carros
passaven per dins de la riera, sortint-se'n només en curts
trams per esquivar les rescloses dels molins.
Els carros
tenien molts problemes per passar, sobretot en temps de pluges,
però dos grans propietaris de la vall de la riera s'oposaven
a cedir uns metres al costat de la llera per fer-hi un camí
transitable.
El batlle de Pineda, Serra i Moret, va aconsellar a la gent de
les masies que es posessin tots d'acord i obrissin el camí
en una nit, i que immediatament hi fessin passar els carros. D'aquesta
manera, el fet consumat quedaria legalitzat. I en una nit, d'amagat,
i sense ajuda del diable, una bona colla de bosquerols i traginers
van fer el camí des de can Bauveta (sota l'autopista) fins
al Camí Ral (N-II).
Diferències
entre dreceres, camins de bast, camins de carro, camins ramaders
Els camins
del Montnegre es van fer per a satisfer les necessitats de desplaçament
de persones i dels productes del bosc. Hi ha una xarxa d'antics
camins públics, actualment molt malmesa per desconeixement,
per manca d'ús i de manteniment, perquè han estat
tallats per pistes forestals, o per apropiació il·lícita.
Al Montnegre,
alguns eren camins ramaders, dits així perquè hi
passaven els ramats quan feien la transhumància cap al
Cadí o el Pla d'Anyella. La majoria, però, estaven
pensats per les feines de bosc.
Un corriol o drecera és un camí molt estret, per
on només hi passen les persones sense cap mena de bestiar.
Poden ser molt drets i molt ràpids, però també
molt cansats.
Un camí
de bast és un camí per on hi pot passar un animal
de càrrega. És més ample, perquè el
bast - una mena de cabàs gros a cada costat del llom -
i el matxo poden fer una amplada de 1'5 metres. Aquest tipus de
camí era el més freqüent en aquestes muntanyes,
i és el més agraït per a fer excursions. Com
la drecera, cerca la via més curta, però no pot
tenir desnivells molt sobtats, perquè el matxo carregat
no hi voldria passar per por de caure. Els desnivells es guanyen
molt gradualment, evitant la fatiga, i gairebé sempre passen
per dintre bosc, a l'ombra.
El camí
carreter requereix més amplada, per passar-hi els carros.
Tampoc pot tenir desnivells sobtats, però fa més
volta, perquè allà on hi ha massa pendent o massa
roca, no es podia obrir. Molts d'aquests camins carreters es van
eixamplar més fins a fer-los aptes per a cotxes.
Llegendes
Dones d'aigua
al Salt
Ben a prop
del Salt de l'Aigua hi vivia una colla de dones d'aigua. En nits
de lluna plena hi anaven a fer bugada, i estenien la roba en unes
pedres planes que hi ha poc més amunt. Un mosso d'una de
les masies d'aquell veïnat, sabent que la possessió
d'una peça de roba de les dones d'aigua assegura benestar
material i felicitat per a tota la vida, s'hi va acostar d'amagat,
va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense
mirar enrera, per por que no l'empaitessin. Però un trosset
de roba es va enganxar a una romeguera i es va anar desfilant
sense que ell se'n adonés. Quan va arribar a casa, ja no
li quedava res. Les dones d'aigua van recuperar el fil i van tornar
a fer la peça de roba.
El Pont
del Diable
Una nit que
la riera baixava molt plena, una pagesa havia de travessar-la
i no sabia com. Se li presentà el diable i li prometé
fer un pont i acabar-lo abans no es fes de dia, si li donava l'ànima.
La pagesa s'hi avingué, però més llesta que
el diable, quan només mancaven posar unes quantes pedres,
tirà una galleda d'aigua a un pobre gall, que en sentir
la fredor es posà a cantar. Els diables, com els vampirs,
només treballen de nit, i en sentir-lo, el diable cregué
que es feia de dia i marxà esperitat sense acabar el pont.
Com que no va complir el seu compromís, la pagesa tampoc
li va haver de lliurar la seva ànima, i pogué passar
a l'altra banda tranquil·lament.
MOLTA
VIDA EN PERILL: EL TRAM DE PINEDA, AMENAÇAT
Entre el Montpalau
i la serra de la Guàrdia, la riera deixa el terme d'Hortsavinyà
i entra en el terme de Pineda. Aquí, l'estreta vall de
Riu s'eixampla i es converteix en la vall de la Riera, amb camps
extensos on es conreen hortalisses i vinya. Del pi de Pineda fins
al mar, els canyars ocupen les dues ribes, i el bosc ha estat
totalment eliminat, però fins al monumental pi de Pineda,
la riera conserva un tram amb bosc de ribera, lledoners, alzines
monumentals, ullastres, oliveres, oms, aladerns, acàcies,
àlbers, sureres, magraners, o plantes protegides com els
alocs i frarets.
En aquest
tram tan a prop del poble, la vida animal és molt més
intensa del que ens pensem. No només s'hi mouen amfibis,
rèptils, i diverses varietats d'ocells grossos i petits,
sinó també una bona colla de mamífers, com
ratolins de bosc, mosteles, conills, esquirols, genetes, gorjablancs,
guilles, toixons i senglars. Per tant, gairebé totes les
espècies de mamífers que podem trobar al llarg de
la riera, també freqüenten aquest tram.
El Pont del
Diable, en realitat és un aqüeducte que formava part
de la canalització que portava l'aigua des del molí
de can Bauveta al molí de Castellar o de sant Jaume, el
darrer dels deu molins de la riera de Pineda. Es creu que la base
d'aquesta construcció és d'època romana.
Aquest patrimoni
històric, tota aquesta varietat d'arbres i els animals
que hi viuen corren un greu perill si les canonades de la depuradora
es fan passar per dins de la riera. En canvi, si les canonades
passessin per la carretera del costat, es podria aprofitar per
arreglar-la, deixant-hi un espai per a vianants.
PROPOSTES
DE LA PLATAFORMA
Un corredor
natural de la muntanya al mar
El tram final
de la riera de Pineda és el que previsiblement patirà
una transformació més radical als propers anys.
El fet que els seus marges estiguin classificats com a sòl
urbanitzable pot contribuir a que el paper de corredor verd que
han de tenir les rieres quedi estrangulat i posat en entredit.
Per això és fonamental que, des del planejament
urbanístic, se sigui conscient d'aquesta situació
i s'actuï en conseqüència. Algunes de les mesures
més clares haurien de passar per deixar lliure d'urbanització
un marge força ampli a banda i banda de la riera. Això
de manera que en aquesta zona de transició es recuperessin
part de les espècies vegetals que s'hi desenvoluparien,
potencialment, en els ambients de ribera. Així, amb el
pas del temps, s'aniria consolidant una zona verda pensada amb
criteris naturalístics que connectaria, sense solució
de continuïtat, la costa amb la plana i la muntanya.
Regenerant
el darrer tram de la riera com un espai natural amb la seva vegetació
pròpia, els alocs i els oms arribarien fins a prop del
mar, on es trobarien amb els tamarius. Amb un cabal d'aigua constant,
també els verns podrien poblar les ribes fins prop del
mar, , tal i com eren les rieres del Maresme antigament.
Per una ciutadania arrelada al poble
En les darreres
dècades, Pineda ha crescut massa de pressa. Això
fa més difícil la integració de tots els
ciutadans en un sentiment de poble. La riera i la seva vall és
l'únic espai agrari i forestal extens que queda al municipi,
on trobem un important patrimoni històric que és
una referència fonamental dels nostres orígens.
L'espai urbà, massificat i despersonalitzat, s'ha fet amo
i senyor de tot el territori, entre la carretera i la platja.
La identificació
de l'individu amb el seu entorn és un factor bàsic
per a la responsabilitat i participació a la comunitat.
La persona i el grup es reconeixen en l'entorn i s'atribueixen
les qualitats d'aquest com a definitòries de la seva identitat.
Un entorn valorat passa a ser un factor de continuïtat, estabilitat
i autoestima personal i col·lectiva, generant lligam al
lloc, facilitant la conducta responsable i la participació.
Un entorn ignorat, oblidat, no valorat, fomenta actituds negatives
vers la comunitat, frustració, desarrelament.
La Plataforma
vol que l'entorn natural que encara ens queda sigui preservat,
dignificat, conegut i estimat, per tal que els ciutadans n'estiguem
satisfets i orgullosos, i tinguem actituds més responsables
i solidàries amb la comunitat i amb el planeta.
Una riera
i una vall per a gaudir-la
Què
tenim de valor a la vall de la riera? La riera, camins, camps,
fonts, boscos, patrimoni històric, panoràmiques,
el parc de can Martorell, Montpalau, la serra de la Guàrdia,
i ben a prop, Sant Pere de Riu i el Parc Natural del Montnegre.
És
desitjable l'aprofitament d'aquest patrimoni per a activitats
culturals i mediambientals, per part de les entitats que ho desitgin
i de les escoles, i també per a un turisme de qualitat
a qui s'ofereix alguna cosa més que sol i platja. La vall
de la Riera té prou elements per ser un magnífic
espai lúdic, didàctic, de passeig i turístic.
Només cal que no ens la deixem perdre i que entre tots
la millorem.
RECULL ETNOLÓGIC
Alguns testimonis
de persones que viuen o han viscut a prop de la riera.
Fragments de la recopilació efectuada per Daniel Rangil
Brunet.
Fauna de
la riera
"Arran del molí de davant, hi havia la gorga que desviava
l'aigua cap al molí d'en Buc. Abans baixava molta aigua
per aquesta riera, i sota la gorga era fondo i ens hi banyavem.
Fins a l'any 73, aquesta riera, d'aquí en amunt, era plena
de crancs, de barbs i d'anguiles. Les anguiles les agafavem amb
una fulla de figuera, perquè si les arreplegavem amb les
mans ens relliscaven i s'escapaven. Pels barbs, agafavem un cove
i l'ompliem de branques i arrels, i l'enfonsavem a l'aigua encarat
a un racó on es podien amagar els barbs. Llavors, amb un
pal burxavem el racó i els barbs s'amagaven dins del cove
i només l'haviem de treure de l'aigua." (Juanita Muntané,
Mas Furriol)
Festes.
La festa major de Sant Pere de Riu és el 10 d'agost, sant
Llorenç, i no se'n feia cap altra, però aquesta
la feiem durar tres dies. Convidavem als parents d'altres pobles
i venia molta gent de Pineda, d'Hortsavinyà, i fins de
Sant Feliu de Buixalleu i Girona. Jo convidava a la Pilar de can
Soler, i ella passava la festa a casa, i quan era la festa d'Hortsavinyà
ella em convidava a mi.
Es feia missa, i en acabat, una ballada de sardanes al pati de
l'església. Els músics anaven a dinar repartits
per les cases, i a la tarda es feia ball a can Bufí. L'endemà
la festa seguia a cada casa. Matavem aviram i el que convingués.
(Juanita Muntané, Mas Furriol)
Molins
"Després del de can Buc venia el de can Cornei, davant
de can Marquesó. Al molí mateix hi vivien.
Després passava pel de can Bufí, i d'allà
venia a la bassa d'aquí casa, en aquella barraca. Ara,
les moles, tot és enterrat. Veus aquesta paret, d'allà?
Ens baixava l'aigua del molí de can Cornei, venia per aquest
rec, i llavors d'aquí, travessava la riera i anava al de
can Marquès, en aquella bassa gran que hi ha, que era la
del molí, i de can Marquès, quan havien fet la feina,
anava cap a can Bauveta. El molí de can Bauveta era una
barraca com aquesta i ara està tot enterrat a sota l'autopista.
I des d'allà, ja anava a Sant Jaume. D'allà en avall,
no sé que n'hi hagués cap més.
Jo era molt amic dels vells -em penso que vaig néixer vell,
jo-, sempre estava enmig dels vells, que m'agradava, m'explicaven
coses, i aquest en Basart -el veí d'aquí davant-,
sempre havia estat aquí, i es clar, ho sabia bé
tot això, i m'ho explicava. M'havia dit que al molí
de casa encara hi havia molrat, perquè abans, com que plovia
més, se sembrava més aviat a lo alt, perquè
els baixos tot era aigua. Jo me'n recordo que aquí davant,
aquesta feixa que tenim aquí davant, fins al mes de juny
o juliol de vegades encara no hi podiem entrar, de l'aigua que
plorava de la muntanya, tot era aiga, no s'hi podia entrar a treballar,
no. Hi havia aiga, i les aigues tiraven avall." (Santiago
Soler, can Vert)
"El molí
de can Mas sempre el som vist igual, i aquelles parets no cauen
ni pels dimonis, sempre el som vist igual. N'hi havien uns quants
i el de més amunt era aquest." (Maria Parcet, can
Mas)
El camí
de Pineda
"Els carros havien de passar pel mig de la riera, i el caminet
del costat era ben estret, que si et fallava el peu t'haguessis
estimbat a baix, per passar-hi una persona o un matxo de bast.
Els carros, quan arribaven a can Furriol, ja s'havien de ficar
a la riera, i no en podies sortir fins que arribaves a Pineda.
Baixaven el carbó i ho baixaven tot per allà. De
vegades s'encallaven, i la feina que tenien. I si hi havia massa
aiga, no podien baixar.
Fins que es varen ajuntar molts, i van començar a fer la
carretera perquè hi pogués passar un carro i prou,
i cap a baix a les sénies protestaven". (Maria Parcet,
can Mas)
"Aquí
hi havia un camí, un corriol, perquè els carros
passaven per baix, per la riera, i els homes passaven per dalt.
Els animals ja passen per dintre l'aigua, però la gent
passava pel corriol. Aquí no hi havia cap casa que tingués
carro, anaven amb matxos de bast. Can Furriol era el magatzem
del gènero, del carbó i allò. Fins can Furriol
els carros encara hi arribaven. Allà la pedrera encara
veuries a la pedra les roderes dels carros. Mira si n'havien passat
de viatges per allà...
No la volien deixar fer, la carretera. Hi havia en Tapiola de
Pineda, i el capellà de Pineda, en Casulleres. Aquells
no volien de cap manera. Eren els dos propietaris que agafaven
més terra pel cantó de la riera. Però llavors
en Serra i Moret va dir:
-"Mireu, feu això: a la nit agafeu el magall i eines,
i només que hi hagi... res, que hi pugui passar un carro
i un tamboret, i llavors que vingui".
I així ho varen fer, amb una nit. D'aquí el pont
de ca la Quela -que fins aquí arribava en Casulleres, quasi-
fins al pont de Pineda, a la carretera. Es van posar d'acord tots
els veïns, d'Hortsavinyà, de Sant Pere, de Pineda,
de Calella. L'Esteve Moré de Calella, en Plademunt, van
venir amb homes. L'endemà ja va ser oberta. Ho van netejar,
aplanar-ho, i llavors en Plademunt, que tenia uns cavalls molt
bons i unes arades de ferro, ho van llaurar-ho i treballar-ho
per a esplanassar la terra, perquè abans plovia molt i
tot eren xaragalls i reguerots, i ... collons! En Casulleres pujava
cada dematí a veure que no li fessin la carretera, i quan
va pujar, els carros ja arribaven aquí dalt. Es treia el
barret i el rebotia a terra... En Basart m'ho explicava: "si
haguessis vist aquell home, enrabiat!", em deia." (Santiago
Soler, can Vert)
Carboners
"Una
mica més avall del Salt, hi ha una cova. Hi havien viscut
tortosins que hi venien a fer carbó. Pujant queda a la
dreta, a la part soleia, però molt a prop de la riera.
Travesses la riera i és allà mateix, hi ha unes
parets de roca. Jo els hi havia vist, i tenien canalla. No hi
devien quebre gaire, no sé com s'ho devien fer per dormir,
perquè allò no era gaire gran. Del Salt cap avall
no és molt lluny, "la Cavorca", que en deiem."
(Maria Parcet, can Mas)
LES SOLUCIONS DEL QUADERN
DIDÀCTIC "LA NOSTRA RIERA"
Un repàs
a la història
La família
del cim del Montpalau
Al cim del
Montpalau, hi havia hagut, abans del castell, un poblat ibèric.
Els ibers foren la primera civilització que es creà
a Catalunya, tot i que el seu àmbit era més extens,
s'estirava per la costa mediterrània des d'Andalusia fins
a Marsella. Tot i així, les diverses tribus iberes que
ocupaven les terres del que avui és Catalunya, tenien uns
trets específics diferenciats dels ibers del llevant i
del sud de la península; per exemple, en la manera de governar-se,
que allà es basava en el poder unipersonal del cap militar
o de la tribu, i aquí es basava en l'existència
de senats o consells d'ancians, i només es delegava el
poder en una persona en temps de guerra.
Es considera
que la civilització ibera va durar des de l'any 600 a.
C., fins al 50 a. C., però eren la mateixa gent que ja
hi havia des del 1000 a. C. Van crear la seva pròpia cultura,
la seva llengua i escriptura, fins que al segle I a. C., es van
anar integrant en la cultura de l'imperi romà, que va imposar
el seu poder als pobles ibers. Tot i així, molts elements
de la cultura ibera van perdurar durant molts segles, i els podem
considerar com els avantpassats del poble català o com
els primers catalans.
Els laietans
eren el poble iber que ocupaven la franja litoral des del Garraf
fins al Montnegre.
La mare romana
del turonet de can Roig
Al turonet
de can Roig hi havia una casa romana, on arribava l'aigua de la
riera de Pineda, que desviaven a prop de can Bufí, i conduïen
canalitzada per recs, mines i aqüeductes, fins a la casa,
en un trajecte d'uns 3'5 km.
Pere Joan
Sala, cabdill remença
El s remences
eren pagesos sotmesos als senyors feudals, gairebé esclaus.
Vivien en masies que el senyor feudal s'havia apropiat, i no podien
marxar-ne i anar a viure a una altra casa pròpia si no
pagaven un fort "rescat" anomenat "la remença"
al senyor. A més, li havien de pagar impostos i estar sotmesos
a les seves ordres, i moltes vegades, als seus capricis. El senyor
feudal es justificava en un conjunt de lleis i costums anomenats
"els mals usos".
Els remences
es van rebel.lar contra aquesta tirania, i després de molts
anys de denúncies i revoltes, el 1455 el rei va suspendre
els mals usos, però els senyors feudals no van obeir la
decisió reial.
El 1462 esclata
la Primera Guerra Remença i dura 10 anys. Acabdillats per
Francesc de Verntallat, un home molt astut, els remences no van
conèixer la derrota, però tampoc aconseguiren acabar
amb la tirania feudal. Verntallat reclamava la llibertat de poder
canviar de casa i la supressió dels abusos.
La Segona
Guerra Remença dura només mig any, els anys 1484-1485.
El líder és ara Pere Joan Sala, que reclama que
la terra és dels pagesos que la treballen i no pas dels
senyors feudals que els hi havia pres uns quants segles enrera.
Per tant, no reclama només el final dels abusos, sinó
també la propietat de la terra per als remences. La seva
guerra va ser més oberta i va arribar amb un miler de pagesos
mal armats a prop de Barcelona. Inicialment, va obtenir victòries
militars, i els seus homes van assaltar el castell de Montpalau,
on van enderrocar la torre, símbol del poder feudal, que
encara avui podem veure tombada i trencada.
Però
a diferència de Verntallat, Sala es va deixar portar més
per el cor que per el cap, i això el va perdre. Fou derrotat,
l'exèrcit remença va quedar desfet, i ell capturat
i esquarterat. Però la seva guerra no fou inútil.
El rei va veure clarament que no s'acabarien les guerres fins
que no s'acabessin els mals usos, i un any més tard, el
1486, va signar "la Sentència de Guadalupe",
document que suprimia definitivament els abusos feudals.
Els molins de la riera de Pineda
A la nostra
riera, hi ha actualment deu molins o les seves restes. El de més
avall, l'únic que hi ha en terme de Pineda, és el
de Castellar o de Sant Jaume, tot i que molt modificat, ja que
el 1940 va ser ampliat i habilitat com a vivenda, i dels mecanismes
del molí no en queda res.
Endevina! Els animals de la riera a Pineda
viu a dalt
dels arbres i surt de dia Esquirol
pot pesar fins a 130 kg Senglar
surt de nit i li agrada viure als penyassegats Duc
viuen en colla, en caus a terra amb moltes sortides Conills
pot pesar 18 kg i viure 15 anys Toixó
pesa menys de 250 g i viu 36 anys Gripau
caça molts ratolins Duc
les femelles viuen en grup i els mascles, sols Senglar
quan hi ha perill, pica de peus Conill
primer viu dins l'aigua, i després en llocs humits Gripau
cada un té uns quants nius esquirol
al Montnegre, no n'hi han gaires Duc
diposita els excrements en foradets que fa a terra Toixó
remena el terra amb el musell Senglar
fa servir la cua per abrigar-se Esquirol
amb les ales desplegades, fa més de 170 cm. Duc
surt de nit i només menja vegetals Conill
en cas de perill, surt del cau encargolat per rodolar avall Toixó
De 0 a 6 respostes encertades: vas força peix. Si tens
interès pels animals, et convé llegir llibres que
en parlin. N'hi ha molts i per a totes les edats.
De 7 a 12 respostes encertades: t'agraden els animals i en saps
algunes coses. Si el teu interès per ells es manté,
aprendràs moltes més coses.
De 13 a 18 respostes encertades: t'apassionen els animals i en
saps moltes coses. Si vas a la riera, entre el pi de Pineda i
el pont del Diable, i observes amb atenció i respecte,
a més d'ocells molt variats, pots trobar per terra rastres
de mamífers, com petjades a les basses, caus als marges,
restes d'aliments, femtes... Ah! Si les has encertat totes, ets
un crack!
Sopa de lletres
Horitzontals:
1. Teixó
2. Duc
3. Salamandra
4. Serp
5. Conill
6. Sargantana
7. Rossinyol
Verticals:
1. Granota
2. Mussol
3. Talp
Encreuat.
10
1 M O L I
2 H O R T S A V I N Y A
3 T N O P
4 F O N T S
5 P O L L A N C R E
6 C A N Y E S
7 A L Z I N A
8 A L O C
9 A Q U E D U C T E
tornar
a pàgina principal
|
