PROPOSTA ALTERNATIVA

1. Introducció L’espai geogràfic d’aquesta proposta és el territori agrari i forestal que hi ha al nord de la N-II, limitant a llevant amb Gràcia i la serra de la Guàrdia, a ponent amb la serra de ca l’Oliver, el Parc de can Martorell i el coll dels Altars, al nord amb Montpalau i el veïnat de l’entorn de l’església de Sant Pere de Riu fins al coll de Llillota. Aquesta darrera zona pertany al terme d’Hortsavinyà (Tordera), i seria desitjable arribar a una entesa amb l’ajuntament d’aquest municipi per a poder executar algunes millores que complementarien el projecte per a tota aquesta vall. El sentit fonamental de la proposta és presentar al poble la petició de què no s’urbanitzi aquest espai, i al mateix temps revaloritzar el patrimoni natural i cultural que té. Aquesta revalorització serà efectiva en la mesura que la gent conegui el que hi ha, s’ho estimi com a un bé comú de la comunitat a la que pertany, i per tant, hi doni un valor. Partim de la base de què tot patrimoni públic conegut, valorat i cuidat, sempre serà més respectat que un patrimoni ignorat i abandonat. Les actuacions que es facin han de facilitar l’accés còmode de tothom a la vall, fomentant només aquelles activitats que no perjudiquin el medi natural ni trenquin l’harmonia que tothom espera trobar-hi. S’hi ha d’anar amb mentalitat de gaudir d’allò que no es pot trobar en el medi urbà, però no a descarregar-hi les tensions que genera el medi urbà. En aquest sentit, és desitjable el foment de l’accés a peu, i amb bicicleta en els camins adequats. És desitjable l’aprofitament d’aquest patrimoni per a activitats culturals i mediambientals, per part de les entitats que ho desitgin i de les escoles, i també per a un turisme de qualitat a qui s’ofereix alguna cosa més que sol i platja. El cert és que hi ha una tendència natural de la gent de Pineda a utilitzar la zona com a lloc de caminada. És freqüent trobar-hi grups de dones grans que van a fer la caminada diària, o famílies amb nens, o grups de turistes. Això es dona per l’anomenat Passeig d’Hortsavinyà, tot i que no reuneix les condicions òptimes per a fer-ho. Hi ha un trànsit considerable de vehicles sense que hi hagi una separació per a vianants, i a l’estiu no hi ha cap ombra en tot el trajecte fins a sota Sant Pere de Riu.

 

Què tenim de valor a la vall de la riera?

La riera, camins, espai agrari, fonts, boscos, espai forestal, patrimoni històric, panoràmiques, el parc de can Martorell. PROPOSTES ALTERNATIVES PER A LA VALL DE LA RIERA

. Suport al manteniment de les terres de la plana per a l’activitat agrària

. Una riera amb un cabal d’aigua permanent, com a corredor biològic entre el mar i el Montnegre, amb bosc de ribera, amfibis i aus.

. La incorporació del cicle terciari a la depuradora, i que l’aigua vagi directament a la riera i per a recs.

. Un passeig per a vianants al costat de les vies principals d’accés rodat i el manteniment i senyalització de diversos senders. . La recuperació de les fonts de sant Jaume i del Ferro.

. El manteniment i la divulgació del patrimoni històric.

. La potenciació de can Martorell com a àrea d’esplai i zona d’interés botànic.

 

OBJECTIUS DE LES PROPOSTES PER ALS PINEDENCS

. Promoure el coneixement i l’estima del patrimoni.

. Fomentar l’arrelament al lloc on es viu.

. Augmentar la qualitat de vida dels residents.

. Augmentar la qualitat de l’oferta als visitants.

 

2. La riera de Pineda

 

2.1. El medi físic La riera de Pineda neix a la serra del Trull a uns 500 m d’alçada, té una llargada d’uns 10 km i desguassa al mar. Els primers set quilòmetres estan dins el terme d’Hortsavinyà, i els tres darrers dins del de Pineda. Compta per la banda dreta amb els afluents dels torrents del sot del Salt, sot de l’Aram, sot de sant Andreu i torrent de Navall. Fins als anys 60 solia portar aigua tot l’any fins al mar. Actualment, manté aigua tot l’any fins poc més avall del Salt de l’Aigua, i un tram fins arribar al pla de cal Capità, excepte en anys molt secs. Les rieres tenen un ecosistema diferent de la resta de la muntanya, degut a la humitat: els boscos de ribera. Aquests boscos, abans de què intervingués la mà de l’home, ocupaven uns 15 metres a banda i banda de riera, i al Maresme ens queden actualment només un 5% d’aquests boscos. De can Bufí en amunt, anem trobant grups de llorers, més abundants a partir del Salt de l’Aigua. Aquestes lloredes silvestres, no molt corrents a Catalunya, són la pervivència d’un clima càlid i humit que teníem a la segona part del cenozoic -a l’era terciària- a l’hemisferi nord. Això afavorí els boscos de laurisilves, que són els que dominen encara a les illes occidentals de les Canàries, perquè mantenen aquest tipus de clima, humit i càlid. Les arrels d’aquests arbres de ribera són poc profundes perquè tenen l’aigua allà mateix. Això fa que evitin l’arrossegament de la terra i l’erosió, i que l’aigua baixi més lentament degut als entrebancs que troba, minvant el perill de rierades. Al baixar més lentament, fa que se’n filtri més als aqüífers. Pel fet de tenir les arrels superficials, són més fàcils de tombar amb la força d’una ventada. A sota d’aquests arbres de ribera hi trobem un tipus de vegetació pròpia d’aquest ecosistema, que necessita força humitat.L’estat general de la riera en el tram d’Hortsavinyà és força bo. Manté la vegetació pròpia dels boscos de ribera, l’estat de l’aigua, quan baixa, és força acceptable, i el medi físic no ha estat massa alterat. També és cert que no és estrany trobar-hi deixalles, i que damunt del Salt fins a sota can Buc Bèstia, la llera va patir una forta agressió l’any 85, quan les màquines excavadores van obrir pista forestal al mateix curs de l’aigua, es van tallar magnífics exemplars d’arbres de ribera, i es va arrasar tot un tram de bosc de ribera, que sens dubte, era el de més bellesa de tota la riera. Aquest tram és ara propietat de la Diputació de Barcelona, i malgrat els setze anys passats, es recupera molt lentament. Les romegueres dominen encara la major part de la zona agredida. Del mas Bufí en amunt, fins a inicis dels anys 70, hi havia fauna piscícola abundant, com crancs, anguiles i barbs. Fins a l’any 85, damunt del Salt encara hi havíem vist barbs. Als tres quilòmetres de riera que són dins el terme de Pineda, del bosc de ribera en queda poca cosa, però del pi de Pineda fins al pont del Diable, encara hi queda una franja de bosc de ribera, entre la llera i la carretera, amb alguns àlbers, alocs, oms o robínies. A la resta, els canyars s’han fet amos de les dues ribes.

 

2.2. El patrimoni històric Un curs d’aigua constant és un bé bàsic que fomenta l’ocupació humana al seu entorn des de temps molt reculats. Resseguint la llera trobem vestigis freqüents de l’aprofitament de l’aigua: són les rescloses -anomenades «gorgues» per la gent d’aquí- que portaven l’aigua als molins. Nou d’aquests molins són dins el terme d’Hortsavinyà, i un dins el terme de Pineda, el molí de Castellar o de sant Jaume. De tota manera, dins la zona que ens interessa, també hi havia el molí de can Bauveta -sota l’autopista, al límit mateix d’Hortsavinyà amb Pineda, avui totalment desaparegut- i el de can Marquès, del que encara en resten vestigis, i també la mola, el safareig, la gorga i part del rec que hi portava l’aigua. A nivell inferior, actualment soterrat, hi ha el mecanisme que feia rodar la mola i la boca del desaigua, però no sé en quin estat. Podria ser que aquests dos molins siguin els primers que trobem documentats, als anys 1066 i 1094, on es citen molins situats sota Montpalau.El molí de Castellar o de sant Jaume encara existeix, i el pont del Diable és una part del canal que portava l’aigua a aquest molí. L’aqüeducte romà de can Cua i l’arcada del mateix aqüeducte que hi ha al sot del Ferro són una conseqüència directa de l’aprofitament de l’aigua de la riera. 2.3. Com podem millorar el medi natural de la riera

– Seria interessant estar en contacte amb «Projecte Rius», una associació que promou la vinculació de la població amb els seus rius i rieres. Tenen material per a les escoles molt interessant, biòlegs experts, organitzen camps de treball, i promouen apadrinaments de trams dels rius o rieres per part de famílies, associacions, escoles, etc.

– El més desitjable seria obtenir una protecció legal dels tres quilòmetres que no estan protegits. Els set quilòmetres d’Hortsavinyà ho estan, ja que íntegrament són dins el Parc Natural. Els tres darrers s’haurien de considerar un corredor biològic fins al mar.

– Hi hauria d’haver una neteja periòdica de les deixalles de la llera.

– Els canyars s’haurien d’anar substituint progressivament per arbres i plantes de ribera autòctons. Aquests arbres, a més, servirien per ombrejar un petit passeig que hi pugui haver al costat de la riera, que uniria el Parc Natural amb el nucli urbà de Pineda, i fins i tot amb el mar.

 

2.4. La riera i la depuradora Considerem desitjable que tota l’aigua de la depuradora sigui sotmesa a un cicle terciari que la deixi en les millors condicions possibles, en primer lloc perquè tenim el deure de tornar-la a la natura en el millor estat possible, però també perquè essent un bé tan necessari i escàs, no ens podem permetre el luxe de llençar-la mar endins: estem parlant de desenes de milions de litres diaris. Aquesta aigua es pot reutilitzar:

– per recuperar la riera amb un cabal continu -fins als anys 60 baixava aigua fins a mar gairebé tot l’any-. Això facilitaria la regeneració del bosc de ribera, i l’establiment de molta diversitat d’amfibis i aus.

– per regar parcs i jardins, i alimentar estanys que hi pot haver en espais lúdics

– per als pagesos i masies de Sant Pere de Riu o de Pineda que la vulguin

– la que sobri, es pot enviar a altres rieres properes, però que ja baixen cap a la conca de la Tordera, i tornem l’aigua a la seva conca d’origen per alimentar els aqüífers dels que ens abastim

 

3. Els camins Cal diferenciar els camins que permeten l’accés de vehicles motoritzats, l’accés a peu o amb bicicleta o cavall, i l’accés exclusiu a peu. En aquesta proposta els vehicles motoritzats poden circular per l’accés a Hortsavinyà, a l’autopista i can Martorell, i a la font de sant Jaume des de les Creus, sumant uns 4’5 km. Les pistes per bicis sumen uns 4 km, a més d’aquests 4’5. Els camins per a vianants sumen uns 16 km, dels que 4’5 passen al costat de les vies d’accés motoritzat, i la resta són d’ús exclusiu o compartit amb bicis.

XARXA DE CAMINS A LA VALL DE LA RIERA

Tipus de camí

Km vehicles motoritzats

Km bicicletes

Km vianants

Vies per a vehicles de tota mena i vianants

4’5

4’5

4’5

Vies per a bicis i vianants

0

4

4

Vies per a vianants

0

0

7’5

Total

4’5

8’5

16

3.1. Passeig d’Hortsavinyà Actualment es fa servir força, tant els cotxes com les bicicletes com els vianants. Cotxes i bicis poden compartir l’espai, donat que no és una via de trànsit intens, però els vianants necessiten un espai propi separat, perquè el passeig d’Hortsavinyà respongués realment al qualificatiu de passeig. Aquest passeig, si no es pot, no cal que sigui gaire ample, però hauria de tenir una amplada útil per al vianant d’almenys cap a dos metres. Al llarg de tot el trajecte, arran de riera, hauria d’estar ombrejat per arbres de ribera, que en perdre la fulla a l’hivern, deixarien també passar el sol. De tant en tant, algun banc senzill i algun plafó explicatiu del medi natural o del patrimoni històric de l’indret.

El passeig aniria des de sota l’autopista fins a la N-II, o encara millor fins al mar. No hauria de tenir barreres arquitectòniques, per tal que s’hi pogués passar amb cadira de rodes i amb cotxets per als nens, però no s’hi hauria de permetre el pas de bicis, que passarien per l’asfaltat.

3.2. Pista de les Creus a Sant Jaume i a l’escola Horitzó És una pista per a vehicles motoritzats i bicis, amb poc trànsit. El tram que va de les Creus a la capella de sant Jaume és prou ample com per plantar-hi arbres -plàtans, per exemple- al costat de ponent, delimitant-hi una franja d’ús exclusiu per a vianants, que ens porta a un lloc paradigmàtic de Pineda, la capella i la font de sant Jaume, i que ens permet enllaçar amb el passeig d’Hortsavinyà, o amb el camí que ens porta a can Martorell i Montpalau. El tram de Sant Jaume a l’escola Horitzó, només s’hauria d’autoritzar als vehicles motoritzats dels veïns, i a bicis i vianants.

3.3. Del pi de Pineda a can Martorell, per l’accés a l’autopista Actualment només està pensat per a vehicles, però hi hauria d’haver una filera d’arbres a cada banda que permetessin l’accés agradable a peu fins al parc de can Martorell, sense barreres arquitectòniques. Algun banc de tant en tant no hi estaria de més.

3.4. Pista forestal de can Martorell al coll dels Altars i Montpalau Actualment és transitada per 4×4 i trials. Crec que la circulació rodada s’hauria de restringir a bombers, forestals, veïns i bicis, aplicant la Llei d’Accés Motoritzat al Medi Natural.

3.5. Accés a peu de can Martorell a Montpalau S’hauria d’indicar, de forma discreta, el corriol que passa per Sant Rafael i que estalvia un tros de la barroera pista citada abans, passant per una bonica pineda que a l’abril compta amb nombrosos exemplars de l’orquídia «Limodorum avortivum». Les indicacions haurien de seguir fins a les envistes del castell de Montpalau, al coll d’Altars. Aquesta zona està contínuament agredida pel trial, amb una degradació molt notable per dins dels boscos. Això està prohibit i s’ha d’exigir a l’administració l’aplicació de la Llei. Des del coll d’Altars es pot baixar cap a la riera per el bagueny de Montpalau, alternant trossos de pista forestal amb trams de camí de bast molt agradables, amb vegetació rica i variada. Aquest tram també hauria de tenir senyals indicatives. Es va a sortir a can Teulada, al forn de calç i al molí de can Marquès.

3.6. Corriol de Sant Rafael a can Teulada Hauria de considerar-se d’ús exclusiu per a vianants, i no permetre el pas de bicis ni trials. Aquest corriol ascendeix per la cara sud del turó de Montpalau, per antigues feixes avui ocupades per matolls propis d’indrets càlids i secs. Passa pocs metres per damunt de la pedrera i en tombar cap al vessant bagueny la vegetació canvia radicalment, esdevenint un camí ombrejat a tot temps, amb bosc d’alzina acompanyat de brucs, arboços i arç blanc. L’ambient aquí és fresc i humit, i va descendint fins els prats de darrera can Teulada, el forn de calç i el molí de can Marquès. Caldria senyalització per a vianants.

3.7. De Gràcia al turó de la Guàrdia i a Llillota De l’ermita de Gràcia al cim de la Guàrdia no hauria d’estar permès el trial, fent complir la Llei d’Accés Motoritzat al Medi Natural. Del coll de darrera Gràcia, enfilem cap als pins del Poeta fins trobar la pista asfaltada tallada al trànsit de dalt del Pinemar. A la torre de telefonia agafem el corriol que puja fins al cim de la Guàrdia, que segueix fins trobar una pista forestal, que hauria de ser d’ús restringit. Aquesta pista ens porta fins Llillota i Sant Pere de Riu, passant per darrera can Bec. Hauria de tenir senyals per a vianants. 3.8. Camí de baix de la Guàrdia D’ús només per a vianants. Surt de sota l’autopista, allà on quasi ja toca a terra, a l’indret on hi havia can Bauveta. Passa per antics conreus ara abandonats, on encara trobem garrofers i oliveres d’aspecte notable. Més endavant hi ha pinedes magnifiques. Damunt tenim els pendents de la Guàrdia, i a sota, els conreus de la vall de la riera, i les antigues masies. Aquest camí té diverses sortides: una ens porta a Indesmalla; però si volem seguir pel camí de carro que desemboca a can Jalpí, podríem fer-ho sense necessitat de baixar a la riera, per un corriol que està tallat en un tram de 20 o 30 metres, degut, sembla, a moviments de terra. També hi ha l’opció de sortir al Pinemar, o de passar per més amunt, per la pista asfaltada tallada al trànsit, i d’allà seguir fins Gràcia. Totes aquestes opcions necessitarien senyalització adequada, i potser un repàs anyal per tallar la poca vegetació que pugui obstruir el pas al vianant. Aquest mateix camí, segueix cap a Sant Pere de Riu en un corriol sota l’autopista, que passa per una arcada romana de l’aquaducte, actualment ocultada per romegueres, i per un pericó d’on surt un bon doll d’aigua. Aquesta aigua recull de la qui havia a la desapareguda font del Ferro, i la que anava a can Marquès.

4. Les fonts Diuen els vells de la vall de Riu i d’Hortsavinyà que abans plovia més, i per tant, a més que la riera baixava gairebé tot l’any, hi havia força fonts. L’aprofitament de les aigües subterrànies amb els pous, i la minva de precipitacions, ha fet desaparèixer moltes fonts. Una font és un element que la persona que va a peu agraeix especialment. No només per a rehidratar-se i refrescar-se d’una calorada. L’àmbit d’una font és un espai d’acolliment, i abans ho era també de relació social. A la vall de la riera hi ha poques fonts públiques, però el que hi ha s’ha de mantenir i dignificar, i s’ha de mirar si es pot recuperar allò que es va perdre.

4.1. La font de sant Jaume Segons algunes persones de la zona, l’aigua de la font de sant Jaume es va perdre perquè amb la construcció de l’autopista es van desviar les deus. Si això és cert, s’hauria d’exigir a Acesa la recuperació de la font. Si hi ha a Pineda una font que ha servit de lloc de trobada, més que cap altra, és aquesta. Té tots els ingredients per a ser-ho: un cabal considerable, un espai suficient i ombrívol, una capella, un aplec cada any, i és a prop del poble. No s’hauria de donar per perduda, i demanar-ne la recuperació. 4.2. La font del Ferro Si a causa de l’autopista es va perdre l’aigua de la font de sant Jaume, en el cas de la font del Ferro es va perdre la font, però no l’aigua. Un pericó construït per Acesa la recull, barrejada amb la que anava a can Marquès. El doll que treu no és pas petit, però caldria dignificar l’indret fent-hi una font de debò ombrejada per arbres. D’aquesta manera guanyaríem una font que seria l’hereva de la molt apreciada font del Ferro.

5. Patrimoni històric arquitectònic La vall de la riera compta amb poblament humà des d’èpoques molt reculades. Sabem que hi havia el poblat iber al cim de Montpalau, on també hi trobem les restes del castell alto-medieval, i la muralla que al segle XV va fer construir Bertran d´Armendariz. De l’època romana ens queda l’aqüeducte de can Cua, i l’arcada del mateix al sot del Ferro. De l’edat mitjana, tenim una colla de masos amb torres de defensa, els molins abans citats, i el conjunt de l’església parroquial de Sant Pere de Riu. Dels segles posteriors, hi ha l’ermita de Sant Jaume, de Sant Rafael i de Gràcia, i la capelleta dels Dolors, a prop de Sant Pere. També tenim un forn de calç, probablement del XVIII, tot i que podria ser força anterior.

5.1. El castell de Montpalau En una primera fase, l’interior dels murs del castell, la zona més immediata i la cisterna que hi ha uns metres més avall, s’haurien de desemboscar, per tal que el que queda de les construccions quedés més a la vista. Els murs que es mantenen s’haurien de consolidar. S’hauria d’acompanyar d’un plafó explicatiu perquè el visitant entengués el que està veient. En una segona fase, es podrien organitzar camps de treball per a procedir a excavacions, que ens podrien donar descobertes interessants, i estudiar si val la pena reedificar alguna part del castell. Una bona referència a tenir en compte, és el que s’està fent al castell de Montsoriu.

5.2. L’aqüeducte romà Si no es considera adient que la gent pugui arribar al peu mateix de l’aqüeducte de can Cua, per estar en un espai agrari privat, un plafó explicatiu al passeig d’Hortsavinyà podria fer que el vianant s’adonés de l’antiguitat i importància d’aquelles arcades. A l’arcada del sot del Ferro caldria mantenir a ratlla les romegueres, i posar una placa o indicador al corriol proper.

5.3. Torres de defensa Potser no és convenient fomentar la visita a aquestes torres, ja que es troben en cases habitades. Sí que es pot fer notar la seva existència des de llocs on es poden observar de lluny, per mitjà de plafons amb mapes orientatius. El cim de Montpalau és un bon punt, i també en algun tram del camí de baix de la Guàrdia.

5.4. Molins El molí de can Marquès s’hauria de mantenir net de vegetació i consolidar allò que es manté dret. Una placa podria indicar que és un molí.

5.6. Forn de calç El forn de calç de can Marquès es troba a pocs metres del molí. Degut a l’abundància de pedra calcària, a pocs metres d’aquest, però ja en propietat de can Bert, n’hi havien com a mínim tres més, però només ens queda el de can Marquès. Caldria netejar-lo de vegetació, i restaurar-lo del tot no seria una feina de massa envergadura. La producció de calç al Montnegre va ser una activitat d’una certa importància. Pel cap baix, al terme d’Hortsavinyà hi havia deu forns, un al terme de Montnegre i tres a Vallgorguina. Un plafó podria explicar el funcionament d’aquests forns.

5.7. Sant Pere de Riu Aquest conjunt monumental, afortunadament, està restaurat. Sí que hi manca unes explicacions sobre tot el conjunt: església, comunidor i necròpolis alto-medieval. 5.8. Ermites Les ermites estan ben conservades. Una millora que s’hi podria fer és l’explicació en unes rajoles, del seu origen i història.

6. Panoràmiques És un fet ben conegut que un dels alicients d’una excursió és contemplar una panoràmica, observar l’extens paisatge que se’ns obre des de llocs amb bona vista. Aquesta contemplació és molt més estimulant si som capaços d’identificar tot allò que veiem, i els llocs elevats són els millors per a l’observació. Una taula amb un mapa identificatiu es podria instal·lar a Gràcia, i a la Guàrdia. Al Montpalau, la vista és tan extensa als quatre costats, que potser s’haurien d’instal·lar més d’una taula.

7. Parc de can Martorell Que un abocador d’escombraries esdevingui, al cap de pocs anys, una àrea d’esplai, cal considerar-ho com a molt positiu. El parc de can Martorell té bones possibilitats d’ús ciutadà, però potser no se l’ha potenciat perquè no hi havia una idea clara de què fer-hi i què no fer-hi. És ben clar que no s’ha de permetre la continuïtat del circuit de trial en què s’ha convertit el seu entorn immediat. Tampoc som partidaris de fer-hi una àrea de barbacoes. Aquest tipus de servei porta un tipus de gent molt poc respectuós amb la natura, que volen tenir el cotxe a pocs metres o al costat mateix de la taula i amb el radiocaset a tot volum, que arrenquen la llenya del primer arbre que troben, i que sovint acaben barallant-se amb els veïns. Aquesta, si més no, és la impressió que traiem de les informacions que ens arriben de l’àrea de barbacoes de cal Arenes, al Corredor. Penso que les barbacoes és millor que estiguin en establiments privats autoritzats, com a mas Furriol-can Pallofa, que en llocs públics. Tampoc sóc partidari del tir al plat, activitat que també s’havia fet a can Martorell. Can Martorell pot ser una bona àrea d’esplai i de picnic fred, amb un parc infantil que hi és i es pot millorar. Les fonts instal·lades han de funcionar, i l’arboretum que es va iniciar fa uns anys, ha de tenir continuïtat. La varietat de plantes de can Martorell el podrien convertir fàcilment en un parc botànic autòcton. No fa gaires anys, van ser plantats amb la corresponent identificació en unes rajoles, arbres autòctons de Catalunya com el plàtan, tamariu, xiprer, alzina, llorer, figuera, robínia, roure i garrofer. Però, a més, trobem al mateix indret i en estat natural, bons exemplars de diverses classes de pins, alzina, roure, lledoner, arbustos com estepes de diverses classes, lliris blancs, plantes medicinals i aromàtiques com el trepó, la travalera, l’orenga, el marrubí, i no gaire lluny de la zona, també garrofers, arbustos variats i orquídies. Entre can Martorell i el coll d’Altars, la varietat botànica és molt considerable, i té unes potencialitats didàctiques importants. Caldria respectar aquesta varietat, sabent el que s’ha de netejar i el que s’ha de respectar quan es fa el manteniment, i algunes plantes, així com s’ha començat a fer amb els arbres, haurien d’estar identificades.

8. L’espai agrari Mantenir l’activitat agrària a la vall de la riera comporta uns beneficis per a tot el poble que s’han de divulgar. La Diputació de Barcelona, gestora dels parcs naturals que hi ha al voltant d’aquella ciutat i de les comarques properes, anomena al conjunt d’aquests espais «l’Anella Verda». Però dins l’Anella Verda també hi ha zones agràries que no són parc natural, com el Parc Agrari del Baix Llobregat. Un altre exemple a tenir en compte és el Parc Agrari de les Cinc Sènies, a Mataró. Els parcs agraris tenen una normativa pròpia, estan protegits de l’especulació urbanística, i s’hi afavoreix el manteniment de les activitats agrícoles. L’espai agrari de la vall de la riera fa de zona intermèdia entre el nucli urbà i el Parc Natural del Montnegre, i es podria estudiar la conveniència de qualificar-lo com a Parc Agrari de Pineda. Aquest espaï agrari ens dona la possibilitat de tenir aliments frescos, i es podria fomentar en la gent de Pineda l’hàbit de consumir preferentment aquests productes enfront d’altres de més llunyans, si els pagesos també agafessin una línia de qualitat, que podria arribar en alguns casos a la producció integrada, o a l’agricultura ecològica. Dinars populars amb aquests productes, o setmanes gastronòmiques, podrien promocionar-los i donar un reconeixement públic als pagesos que opten per la qualitat. També és bo consultar-los per a tasques de manteniment de l’entorn, com la neteja de la riera, o el manteniment de camins. A ells se’ls ha d’oferir, abans que a ningú, aquestes tasques.